Vull volar fins a la lluna i jugar amb els estels

Parlar escrivint.

2012-01-27T01:48:00.001+01:00

Voldria escriure, sense parar, com abans, que em sortissin les paraules sense ni tan sols passar-les per cap filtre, buidar la ment i poder dormir després de vomitar lletres.

Tants cops tinc ganes de parlar, d'escriure mil i una histories, tinc ganes de tornar a fer el que feia, de tornar a ser jo, però no se com ho he de fer, ni tan sols si ho puc fer.

M'agradaria parlar escrivint com ho feia fa temps, que els dits es moguessin suaument sobre el teclat, volant sense gairebé tocar les tecles, els meus ulls fixes en la pantalla, concentrats en llegir el que el meu cervell dicta, perquè ni tan sols jo sé quina és la següent paraula d'aquest escrit. Surten soles, s'escriuen elles mateixes, tenen vida i jo no sóc més que dues mans que les escriuen, ni tan sols faig l'esforç d'ordenar-les, per això molts cops surten inconnexes, soles, com illes, sense cap relació, i parlen a la seva manera, perquè les paraules son lliures, també saben parlar, no sempre estan a la disposició dels homes, de tant en tant, hi ha humans esclavitzats per les paraules, lligats a una cadena que molts cops ofega, però molts cops aguanta, quan estàs a punt de caure, quan voldries llançar-te al buit, i pensar, pensar en l'aire que et talla la cara, pensar en les imatges, com passen corrent, en com la llum pot fer coses tan belles, i tan meravelloses, i d'altres tan horripilants, de com els homes que ho volem controlar tot, som tan incontrolables, contradictoris, perillosos en el caos, i en l'ordre. No hi ha ordre que pugui controlar cap animal, un animal tindrà ànsies de ser lliure, i entre quatre parets morirà pres de les pors, de l'aïllament, del sense-sentit. Ser lliure significa no tenir barreres, no tenir pors, desfer-se de totes aquelles cadenes més o menys tangibles que tots arrosseguem, tenir la força de voluntat per tallar-les, no, no són impossibles, tenim la capacitat de raonar, de decidir, només ne'm de ser conscients, quan aprenem que al decisió és nostra i només nostra, individual, llavors serem lliures, quan puguem trencar amb l'establert per propia voluntat, res va ser dictat, tot va estar lliurat a l'atzar, les coses podien haver anat diferents, podrien no existir els governs, podria no existir la llei, o fins i tot les paraules, l'evolució ha estat un joc d'atzar massa macabre.

Resum del 2011

2011-12-31T02:16:00.000+01:00

Explicat per una nena de 6 anys.

2011-12-04T13:29:00.001+01:00

Ras i curt, no hi ha més:

-Els bancs són com el rei de França!

obert a la imaginació, la visió d'una nena de sis anys sobre la crisi...potser li hauriem de fer més cas a ella i no als que surten per la caixa de llums.

A l'escola en català!

2011-09-10T12:30:00.001+02:00

Som Escola from globaproduction.tv on Vimeo.

Des de l'Anoia també. Per un país de tots, l'escola en català!

Jocs

2011-08-08T02:05:00.000+02:00

Jugues? Però vigila, abans llegeix el prospecte, els efectes secundaris poden ser mareig, perdua, desorientació, insomni, somriures inexplicables, nostàlgia, i desesperació. Sóc una contrincant díficil o imbècil perquè sovint em desconcentro i no sé per on tirar. Sovint també m'agrada fer-me la despistada per veure com t'agobies quan faig veure que no t'entenc. El nostre joc es basa en mirades fugiseres en la nit, en escapar de noies maques i convidar-nos a cerveses i xupitos. Ballem amb la música que fem sonar a ritme de reagge i ska, i ens depertem amb el so sec d'un tambor que retrona dins els nostres caps de ressaca. sempre es divertit acompanyar els jocs i la vida d'una banda sonora, i aquest no podia ser menys. No hi ha tauler, i les peces som només dos, que en la distància tantejem els moviments possibles, perque un dia o altre la partida es jugarà cara a cara i llavors no hi haura possibilitat d'error, tot es decidirà en el moment.

M'agrada jugar, i arriscar, però no et penses, també tinc por de pedre, potser per això m'agrada aquest joc perque mai estas del tot segur de qui dels dos està arriscant, si perd un, perdem els dos, si guanye un guanyem els dos, però juguem per separat i és la gràcia de marejar-se i no entendre les converses que ja es perden. Tenim una partida pendent i penso jugar-la i arriscar-me, potser ens toca viure una mica?

Qüestions sobre el sentit de la lluita.

2011-07-27T23:56:00.000+02:00

L'altre dia parlava amb una companya, -si, no recordes la mani on et vaig presentar a tal? -no, quina?, doncs va ser impossible esbrinar quina de totes havia estat, i es que, quantes en portem ja? hi ha manis cada dos per tres, can vies, Jona, retallades, vagues, diades... començo a creure els meus companys de classe, de que et serveix anar cada dissabte de mani, et diverteix? No, per a mi anar a una manifestació no és divertit, és necessari, però començo a plantejar-me la utilitat que tenen les mobilitzacions, quan es tracta simplement de passejar-se per un recorregut de carrers, fer quatre crits, trobar-te amb altra gent coneguda ( perquè t'has conegut a les manifestacions i concentracions anteriors) i comentar com ha anat des de l'última, que si hi ha o no hi ha gent; però no anem a canviar alguna cosa, no volem realment demostrar que no estem d'acord amb un sistema que dia a dia ens explota, ens fa servir com a mercaderies al servei d'una banca que governa la societat, més enllà de polítics, titelles al servei del Capitalisme, que ofega dia a dia a la classe treballadora? Que si, som tots, però sembla que mentre puguis asseure't en un sofà i veure la televisió on t'explicaran que si aquest s'ha follat a tal, o l'altre s'ha casat i s'ha gastat la fortuna que avui diuen que es necessita per "rescatar" a tal o qual país per a que puga continuar amb els sistema imperant, aprofitant-se de la precarietat del poble, però que clar, si volen rebre aquesta quantitat de diners, han de privatitzar serveis i apujar impostos als ciutadans que ja no poden ni comprar el pa perquè fa mesos que estan sense feina i sense ajudes.

La història ens demostra que podem canviar l'ordre establert de les coses, que les revolucions poden ser reals, però no a aquest nivell, no aconseguirem un canvi de model passejant-nos pel carrer de la nostra ciutat ( Barcelona, València, Castelló, Perpinyà o Palma... és igual) cridant i cantant. Potser la solució és primer de tot, saber dir qui som i que volem, sense por a l'etiqueta d'anti-sistema o radicals, i fins i tot saber coexistir amb els diferents moviment que lluitem per la destrucció del capitalisme, ser conseqüents amb el que reivindiquem i no intentar emmascarar manifestacions pintant-les de colors amables per a que la gent no ens tingui por, si saps ( sabem) el que vols, i n'estàs (estem) convençuda, quina por tens a explicar-ho a la resta de societat. Jo quan crec en una cosa, és perquè crec que és la veritat i al solució, perquè me l'he qüestionada i he arribat a una conclusió, per tant no tinc por d'explicar que crec en el socialisme i fer que la gent m'escolti, i si puc, intentaré que vegin perquè crec en la necessitat de sortir del sistema actual i se sumin amb mi i amb tots els que ens mobilitzem, perquè una cosa si és veritat, si el poble no vol, el sistema no s'aguanta, n'hi ha quatre que donen ordres, però no són res si tu no ho vols.

el que la timidesa no em deixa

2011-07-11T00:29:00.001+02:00

Per que negar que tinc ganes de vere't? però tampoc m'atreviria a dir-ho, hem anat dibuixant una linia ben fina que separa allò que ens podem dir del que hem de deixar intuir, i en aquest joc fa temps que m'hi he perdut, buscant potser senyals que em permetin entendre cap a on van les teves dolces frases, i que m'ajuden a pensar en besos en la platja, amb gust de taronja als llavis. A despertar-me al teu costat i sentir com m'abraces, com em beses tota l'esquena i repetixes un i mil cops un -que bo!- que m'encanta recordar. Com de les coses senzilles en van fer grans detalls, que recorde com si els poguera reviure ara mateix. Un bes sec de ressaca, trobar-te arraulit sota la manta aprofitant la meua escapada, observar-te arrepenjada en la paret d'una vella casa, mentre compraves tronjes per a esmorzar. Fins i tot, quan asseguts en la platja despres de passar una estona separats, amb un parell de salts dissimulats vas anar acostan-te per abraçar-me com si em pogueres protegir del meu món. Eres la persona més dolça que he trobat, poder compartir en tu, no sols llargues converses, sinó més, ha estat algo meravellós, però clar, mai ens atrevim a parlar clar, el joc de les indirectes, volguem o no mos agrade i ens divertix, quan veiem que es diuen més coses de les que podem imaginar.

Nous viatges (estroncats)

2011-07-10T21:17:00.001+02:00

Segurament ja haviem esgotat totes les vivències possibles en el camí que havíem fet i necessitavem agafar un trencall que ens portes a noves aventures i ens fes aprendre de nosaltres mateixos. Un trencall on el paisatge és diferent, és vell però té racons amagats on es troben les coses més belles que mai hem vist. La complicitat i les hores de feina compartides ens portaven a construir un somni que ens costava de creure, es tracta d'avançar units per un camí que ha resultat més complicat del que esperàvem però a les motxilles no ens fan falta cordes, ni grampons, tan sols amb l'esforç i l'energia despresa de la il·lusió d'anar endavant som capaços de continuar, per més impediments que trobem. Hem aprés una cosa molt més important que els que ens amagava el camí en si, hem aprés que podem treballar junts i que podem arribar molt lluny, que som molts i no hem de tenir por.

I no ens falten instants de desànim i d'esgotament, la feina es dura i sempre hi haurà qui intentarà que el nostre esforç no es noti gens, intentarà treure la credibilitat dels nostres projectes, però estem segurs del que fem, i davant la seguretat i la coherència de la justícia poques traves poden impedir la solidaritat.

Realitat vs. Informació

2011-06-16T20:31:00.002+02:00

No és res de nou la manipulació informativa. Des de fa segles la comunicació és utilitzada com a eina de propaganda, i varia àmpliament segons les fonts, és impossible trobar una informació completament objectiva en el moment en que és una persona qui està al seu darrere. Però sempre hi ha uns límits acceptables i aquestes ultimes setmanes, gràcies a la popularitat del moviment d'acampades, de la difusió de les activitats i els objectius d'aquestes per internet, i en imatges en directe, s'ha pogut contrastar i qüestionar més que mai la veracitat de la informació que emeten mitjans prou estesos, i que fins ara mereixien una credibilitat per part de la població.
L'intent de criminalitzar els moviments socials ha existit sempre, però ara s'ha fet més evident que mai. La utilització d'imatges tallades, de moment anecdòtics i puntuals, trets de context, han fet que veient les imatges de reconeguts canals de televisió, es pogués arribar a pensar que les protestes s'havien descontrolat completament, però des del primer moment s'ha dit que això és un moviment pacífic, no vol dir que tothom sigui pacifista, però tota la gent que pertany i participa d'aquest moviment accepta el consens de no realitzar accions violentes en el seu nom. Només fa falta analitzar amb atenció moltes de les imatges emeses i es pot contemplar com els propis manifestants reduïen els quatre individus (perquè no van ser més) que intentaven incitar aquestes accions, i com les protestes es van caracteritzar per l'ús de la no violència, i del diàleg (quan es podia, perquè ja sabem que pel simple fet de pensar en un sistema social, democràtic, econòmic... diferent som delinqüents i se'ns tracta d'elements altament perillosos de fer pensar). Les carregues efectuades pels mossos, dono fe que no sempre van ser incitades per actes violents, els simple fet d'"una situació de risc" per a ells, va ser suficient per a fer servir les seves armes, porres i pistoles de bales de goma contra manifestants que es defensaven alçant les mans.

La única intenció de les protestes, no era impedir l'entrada, tothom era conscient que d'una manera o altra els parlamentaris acabarien entrant, sinó demostrar que aquesta gent que s'autoproclamen "representats del poble" no tenen el suport d'aquest poble, no tenen cap legitimitat per a aprovar uns pressupostos que ens envien cada cop més a la misèria, cap a un país sense serveis públics eficients i de qualitat i amb la precarietat coma element comú per a la gran majoria de la població. Que les retallades que aproven no només retallen serveis, sinó que el que retallen és la vida dels ciutadans d'aquest país, retallen la seva dignitat com a persones i això és una cosa que ningú està disposat a acceptar. Amb la seva autoritat i la seva actitud qüestionable, ens porten a marxes forçades cap a un estat cada cop menys democràtic, mentre s'omplen la boca de representar la societat i tirar endavant institucions per les que molta gent va lluitar. Doncs perdoneu però si la gent que un dia va lluitar per un Parlament democràtic veiés com l'utilitzeu segurament estarien molt més indignats que naltres i amb tota la raó.

Poden intentar criminalitzar-nos però nosaltres sabem que la nostra actitud és completament legitima i representa al moviment, perquè és a traves de les assemblees i del màxim consens possible que es duen a terme les accions. Les poques persones que ahir van poder tenir una actitud violenta i que PARTICIPEN del moviment, van estar criticades pel mateix i se'ls va demanar durant tot el dia que s'abstinguessin de comportar-se d'aquesta manera.
Això, és simplement una petita reflexió necessària, després de veure com des de la classe política i alguns mitjans s'ha intentat desacreditar un moviment que ha mogut milers de persones, a partir d'un grup mínim d'individus, que permeteu-me, dubto que els seus objectius anessin d'acord amb el moviment.

Què passa si no votes?

2011-05-19T16:56:00.000+02:00

Reflexions cap a una revolució

2011-05-19T16:44:00.003+02:00

Entre les acampades i les mobilitzacions arreu dels diferents pobles i ciutats (que són una mostra de desconentament i a les que dono suport), un gran article a Kaosenlared que porta a la reflexió i que fa qüestonar-se la utilitat d'una acampada que es declara apolítica i que contninua utilitzant un llenguatge sense propietat, potser per la por de ser classificats d'antisistema o gent que pensa? Una acampada que ja té data de caducitat, personalment crec que quan es vol un canvi no hi ha d'haver un final pactat, s'ha de lluitar fins aconseguir el motiu pel qual es lluita. I compte, que no se'm mal interpreti, els dono tot el meu suport a la gent que pot estar a Plça. Catalunya i en el moment que puga anar, estaré allà amb ells participant de les assemblees i de la mobilització, per descomptat donant la meva opinió.

problemes...

2011-05-15T14:45:00.000+02:00

Pensava que tornar a una minima rutina m'ajudaria, i avui ja en començo a dubtar, just un dia després les pors tornen a mi, els mal rollos, i el pensar que mai me'n sortiré, davant de tothom és fàcil fer-me la forta, però un cop aquí, sola, on els pensament m'omplen d'onades, es massa complicat, i l'única idea que em ve al cap és que mai estaré bé, sempre tindré una ombra perseguint-me, i sempre em refugiaré en el mateix cercle, en un vici incontrolable que a poc a poc va destrossant-me que ja no em deixa dormir i que s'agreuja quan passa el temps. les ganes de tapar-me sota el llençol i desactivar l'opció de no dormir i de tenir malsons, per poder estar una estona fora del món real, on no sent encaixar enlloc, on tot és recordar-me que no me n'he sortit en més de quatre anys i que no m'en sortiré, on veure que més enllà de com em porti amb el món, sóc incapç de seguir coherentment en la meva vida privada, la més intima, comportar-me amb mi mateixa. Diuen que per afrontar unn problema el primer pas és acceptar que el tens, l'altre definir l'origen d'aquest, doncs bé, els passos estan fets però no hi ha manera de trencar amb el problema, potser perquè l'origen és llunyà? potser perquè vaig fer tard en poder plantar-hi cara i ja no trobo el tren que em pertocava.

En Jona Absolt!

2011-05-03T12:31:00.001+02:00

Malgrat la situació conflicitiva en la que ens trobem, on pensar diferent et fa ser un clar objectiu de subjecte polític perillós per al sistema, aquest cop podem alegrar-nos que per fi la raó ha guanyat sobre la (in)justícia d'aquest país, i en Jona i en Toni han pogut sortir absolts de l'acusació de llançar coets contra el Macba durant una manifestació a l0 octubre del 2006, l'acusació es fonamentava en unes imatges de televisió on era gairebé impossible reconeixer a ningú, i la detenció d'en Jona es va produïr una setmana després del fets. En el judici un dels policies va admetre que existeixen els tant criticats fitxers polítics que sempre s'han negat i dels quals nosaltres sempre hem estat convençuts de la seva existència i que tots els que per una banda o altra ens movem estem controlats. El cas del Jona ha comptat amb el suport i la solidaritat de moltes persones i col·lectius, i segurament això pot haver estat una de les causes que el seu cas no hagi quedat en l'anonimat com tants altres encausats que ultimament hi estan havent per motius politics, si comencessim a fer un llistat dels ultims anys, crec que mai podriem repetir-los tots, els més sonats potser: En Franki ( aquell jove acusat d'intentar treure la bandera espanyola de l'ajuntament de Terrassa), en Gerard, acusat d'atemptat a la autoritat per uns fets al Roser de Lleida l'11 de setembre i al cual se li va imposar una condemna mínima, el cas de l'Eudald, per associació il·lícita entre d'altres, els condemnat del 4F, dels quals hem de lamentar la mort de Patrícia Heras, en Jordi, els encausats del Toro del Burc, i com tants altres, per no parlar de multes polítiques, és per això que estem contents que per un cop la sentència hagi fet cas a la raó i en Jona per fi pugui començar a oblidar aquest malson que ha viscut, durant aquests últims anys, però ens agradaria veure com tots els casos repressius per motius polítics tenen el mateix final i els acusats poden defensar-se davant les acusacions policials, perquè ja se sap que la teva paraula no val el mateix que la d'un "agent de l'ordre".

1 de Maig!

2011-05-01T12:42:00.000+02:00

Ara ens toca a Nosaltres!

Pensaves que per lluitar a tu no et podia passar

2011-04-29T11:28:00.000+02:00

-Ja no serveixes per res, ets una dona i vella!
t'ho van dir un dijous al migdia davant de tots els companys, això va ser la gota que va caure en un got massa ple, i com et defenses davant d'això? quan es repeteix dia a dia, quan la comèdia ja fa massa que dura i les denúncies no solucionen res, ans al contrari tot empitjora. Ara tu en saps ben poc de tot això, només saps que es va fer una concentració per tu, i per totes les companyes que treballen amb tu, però ni tan sols saps si l'empresa ha respost. Desconeixes les reunions mentre tu estaves dormida en un llit amb llençols blancs, i les falses negacions que ens van donar, demostrant una innocència que jo sé que no es real, perquè sóc jo la que a les nits, quan tots eren a dormir, em quedava al menjador escoltant els plors, la desesperació i la ràbia que et sortia del cor, la ràbia de no poder fer res, de veure com t'anaven trepitjant i no podies dir res, de saber que cada cop que obries la boca eres el punt de mira, i tot va esclatar aquell dia, i despres...després tothom exclama: Quina desgràcia! i no és una desgràcia, és l'obra d'uns desgraciats, que durant anys s'han dedicat a destrossar una vida i una família.

La Humanindad esta podrida y los hospitales están llenos

2011-04-28T20:08:00.001+02:00

La humanidad esta podrida y los hospitales están llenos de enfermos sin nombre y sin solución. Enfermaron de ver día a día una sociedad sucia rota y desigual, donde amar el color es ilegal y las lineas irregulares solo se aceptan cuando sirven para girar 180º a aquellos que van en contra y los vuelven al camino recto establecido.
Sus órganos son de un gris ceniza que cubre la sangre y provoca violentos espasmos de odio ante los intentos incansables de esta para mostrar-se roja a la luna de la realidad.
Donde dicen que solo hay sueños, esos que se sirven del Sol para dejar ciegos al resto y contar que los colores nunca existieron en la Tierra que anhelan poseer, cuentan que solo se ven en un lugar donde el billete de ida se debe comprar en sus bolsillos, con un dinero que solo ganan los que se resignan en creer en sus mentiras y a seguir sus lineas rectas que llevan a la humanidad a una penosa destrucción.

control

2011-04-22T23:40:00.000+02:00

És com si et perseguissin a totes hores hi ha algú recordan-te el mateix, controlan-te sense amagar-se, amb un somriure malèfic a la cara que no et deixa viure, perquè saps que tots els teus moviments estan controlats, et regiren l'armari i els calaixos per trobar els amagatalls, controlen les escombraries i la casa despres que hi hagis quedat sola, sabent milimetre per milimentre on estaven les coses abans de marxar, i aquesta manca de llibertat, aquesta necessitat d'aparentar qui no ets i qui no vols ser, per ser acceptada mentre lluites per acceptar-te. Preguntes a totes hores, on has estat amb qui, quanta estona, que heu fet, etc. I si et dic que he estat amb en Patufet, cantant cançons mentre buscavem la col més bonica del camp durant quaranta dies? potser es veritat i no t'ho creus.

olors i colors

2011-04-19T19:57:00.001+02:00

- Com ho saps, que estas viva?

- Perquè ho puc olorar.

-I a que fa olor la vida?

-La vida olora a sol, a temps, fa olor de terra i mar, fa olor de matinada, la vida olora al foc que esclafa, a la paella que feia la mare i la truita del pare, aquella que fa sempre que algú ha passat temps fora de casa, a l'asfalt calent de la carretera que passa per davant de casa. La vida olora a les nits, a alcohol i marihuana, a taronges i abraçades, és la olor de les cerveses a les tardes, de les fulles d'un llibre vell o el perfum que em recorda a ell. Si respires fort notaràs la olor de casa, i de l'aigua de la font de la teulada on jugàvem a amagar-nos, també sent l'olor a pintura de tants murals i quadres, i sobretot olora a cafè, amb la que et lleves i te'n vas a dormir, amb la que les converses es fan llargues i sinceres, amb la que de petita despertava i sempre m'ha tranquil·litzat.

-Però les olors sols són records.

- També puc veure els seus colors, com canvien dia a dia. El groc, el tronja, el verd clar i el blau cel, el roig de la força i la passió, el nostre roig, el marró de la terra i un blau fosc que sembla negre però no ho és, hi ha colors inexplicables que mai s'han determinat però jo els puc contemplar i segur que tu també, el color a vell, a nou, a tendre i el color de la sinceritat, el de l'alegria aquell que et fa fer un somriure on se't veuen totes les dents i et fa més bonica que mai, els colors que ens envolten el lila de les nostres banderes, el verd de la festa, i el rosa dels riures malintencionats. Vols dir que això només són records en la meva imaginació si jo els puc sentir?

un Peter que creix inevitablement

2011-04-04T23:19:00.001+02:00

Hi ha dies que et demostren que t'has fet gran, i llavors t'adones que "ser gran" no vol dir fer el que un vol, ser lliure, normalment és el contrari, responsabilitats que van en contra del que un voldria, obligacions que mai has desitjat, i situacions que et venen de cara sense poder-les amagar. Quan ets petit no has d'afrontar males passades de la vida normalment, sempre t'intenten distreure, maquillar-les, però arriba un dia on has de posar prioritats i no acostumes a ser tu, sinó els altres.

respostes que són mentida

2011-03-23T23:26:00.001+01:00

Hi ha coses, que passen de cop i fan girar la vida, matins que amb una trucada provoquen terratremols a la vida dels teus, mentre també sotraguen una part d'aquest món. Et fan replantejar que és allò de debó important, quan ni el valor d'una vida pot fer aturar el temps i els diners que un gran empresari s'embutxaca són més importants.

Quan una empresa pot destrossar una família i després davant una taula, has de priva-te fins i tot de les llàgrimes que rellisquen per les galtes, davant dels porcs que han anat ensorrant la vida com qui juga a pedra paper tisora.

Aguantes les males paraules que et venen al cap, aguantes els plors, la ràbia, et converteixes en pedra, per sortir d'aquella sala sense cap resposta vàlida, amb les mans plenes d'hipocresia i mentides, per esmicolar-te i ferte pols, i a sobre havent de ser educada amb els fills que durant anys han consumit l'energia de viure d'uns ulls que ara ploren en una habitació d'hospital.

i una frase entre sanglots, quan els has perdut de vista, fa esclatar tot el que havies contingut:
-són uns mentiders i uns fills de puta.

Mare

2011-03-12T16:05:00.001+01:00

Fa uns quatre anys d'aquest escrit, però avui tinc ganes de dir-te això i molt més... que no em perdràs, que t'estimo, que tinc ganes de parlar-te i que els teus ulls segueixin els meus i que siguem capaces de tornar-nos a discutir, veuret fora d'aquell llit d'aquelles parets, veure't sense màquines ni tubs ni cables, sense pensar en un futur diferent de com era abans d'aquell divendres a les 6 i mitja del matí... t'estimo mare.

He oblidat com eren els somriures a la teua cara, he oblidat aquelles èpoques en que ens barallàvem perquè 5 minuts se’m feien curts i en volia deu i després deu més. Ara ja sols i veig resignació en el teu rostre, tansols hi veig cansament, i tansols sent critiques perquè tens por de perdre’m i no t’adones que és el curs de la vida, que com tots jo també m’aniré distanciant de tu, i potser alguna vesprada faré com ella i tocaré a casa o m’acostaré a prendre una tassa de cafè i refugiar-me en la calidesa dels teus braços mentres plore .
Potser recordaré la infantesa, aquelles tardes quan era jo qui amb 6 anys t’oferia les més sinceres de les abraçades i els millors somriures que podia traure, per molt que després em tancàs en la meua habitació i rompés a plorar, i es que em feia la forta i la despistada, tenia 6 anys, podia somiar en contes de fades i no pensar que a l’altra banda de la porta existia un món de crits i soledat..
Sé que no ho fas amb malicia ho sé, però rebenta, rebenta la poca confiança que diposites en mi, o la sobreprotecció que sempre m’has dat, és una barreja d’aquestes dues coses, i tot perquè tens present l’exemple de dos germans grans esbojarrats, i jo sóc la petita, i sempre ho seré, la indefensa... aquella petita doneta, com em deies, que cada cop és fa més dona per arribar a ser-ho en ple dret i un dia amb les maletes als peus fer-te adéu amb la mà llençar-te un bes desde l’altra banda de la carretera i marxar a un nou món, amb problemes i somriures, desitjant no plorar ni sentir crits, desitjant impossibles.
Sóc aquell petit esser que un onze de setembre vas veure nàixer del teu ventre, sóc aquell petit ésser que vas veure créixer i que vas educar com millor vas saber, sóc aquella persona que s’ha fet un xic més gran , que pensa per ella mateixa, que replica i s’enfronta amb tu, aquella que a voltes es nega a fer-te cas, aquella a la qual tants cops li has ofert la teua falda per a plorar, com aquella nit de festa major en la que et vares quedar amb mi al menjador parlant quan podies haver sortit al parc amb els teus nets a ballar i cantar sense parar, fins que les cames et diguessin prou, com a tu t'agrada.
Perquè ens enfadem sovint, no sóc capaç de recordar l’últim cop que varem estar de bones, però tot i així, ets la meua mare i t’estime, com sols es pot estimar a una mare.

No ho llegiràs, ho sé...
però necessitava escriure-ho.

Apostar fort

2011-03-03T17:05:00.000+01:00

- No apostes mai.- van dir-me un cop. Era un home alt i fort, amb el monyo llarg i els ulls enfonsats banyats de tristesa.

Un dia va fer una aposta, consistia en enamorar la dona més bella per simple diversió, però va fallar, i ell també es va enamorar.

El preu van ser les seves orelles i mai més va poder escoltar el so d'un "t'estime" al despertar.

colors i somnis

2011-03-02T19:01:00.000+01:00

Jo estava asseguda a la taula del menjador mirant la televisió, la meva mare era a la cuina fent el dinar, sonava una cançó que les dues cantàvem de memòria rient, pensant en el que significava per nosaltres dues, i de sobte ho van anunciar, no tornarien a tocar mai més junts. Era el meu grup, el meu somni era ser prou gran perquè els meus pares em deixessin per fi anar a un concert seu, no vaig aconseguir que em deixessin anar a l'últim concert, continuaven dient que era massa petita i que no passava res per no veure'ls en directe.

Recordo que en ser conscient que se separaven i que no els podria veure mai en directe vaig plorar, si, com una simple groupie vaig plorar, perquè era la música que m'ajudava a somiar, a sentir-me lliure, que em donava la força per pensar que podia volar, i perquè no em quedaria més que fer sonar un i altre cop les seves cintes i els seus CD's. I fins avui, les seves cançons han sonat en la meva habitació.

I avui sento que tornen a actuar, només em queda esperar que no sigui un únic concert, m'aferro a pensar que segurament en faran un altre, perquè altre cop, no podré veure'ls en directe.

L'home que va decidir deixar de parlar.

2011-02-09T16:33:00.002+01:00

Un bon dia es va llevar i va decidir deixar de parlar. -La gent no fa més que vomitar paraules que no tenen sentit, construeixen frases que no saben explicar, la comunicació es basa en la utilització d'un codi oblidat.- pensava mentre es rentava les dents davant del mirall que li retornava la mirada, aprovant les seves reflexions.

Quan va arribar a la cuina va preparar-se un cafè i se'l va prendre dret al costat del marbre, mentre anava recollint les claus, la cartera i la jaqueta per dirigir-se a la feina, en agafar el telèfon mòbil va tenir la idea:

-inventaria un contestador automàtic, clar, concís i pràctic!

espiral

2011-02-08T13:07:00.000+01:00

Ahir va ser com si tot comences de nou, altre cop aquelles veus, aquells ulls, altre cop vaig sentir com dins meu tot s'accelerava i es descontrolava. Tornava la necessitat de còrrer, de cridar, de plorar i estar sola, les marques d'ahir han desaparegut sols queda el dolor... de saber que no sents res.
fer fugir la gent del teu entorn, arrencar a còrrer enrere per no anar a temps. Sents ganes de ser normal, quan saps que no ho has estat mai, desitges amb totes les teves forces ser com el que t'envolten i trobar el teu lloc, però no hi és, mai l'han dibuixat per tu, sempre has estat fora del full, entre els pensaments que no tenen cabuda en la tela, sempre t'has quedat al tinter, esperant tacar el paper del teu color, però mai encaixes entre les tonalitats.
Mil cops han envejat la teva originalitat, la teva raresa, ser especial, ser com tu, diuen és genial, però dintre d'aquesta diferencia i ha una soledat infinita, incomprensió, qui està al teu costat? quan t'agafen la mà i et miren, i et diuen que estan amb tu, i saps que no pots parlar i saps que et giren l'esquena quan obres la boca, per no haver d'enfrontar-se al que tu tens ganes de dir.
Fa anys que vas desaprendre a parlar, i a utilitzar les paraules per aquells que no escoltaven, i has acabat ignorant com relacionar-te.

Espais amb la nostra història

2011-02-06T13:10:00.003+01:00

Espais de lluita, d'amistat, de complicitats...

Espais de llibertat!

Quan passe davant del vell ateneu, i me'l mire alçant-se gris enmig del passeig, quan veig el Delícies al darrere, petit i fràgil, sent quelcom dins meu que em fa recordar els moments viscuts. Els dies que hi hem passat, els riures i els crits que han escoltat aquestes parets, que ens han vist en el nostre dia a dia lluitant amb la por i l'adrenalina i amb la flama que ens crema a dins, observant com es teixexen les complicitats que ens han fet ser una segona familia, amb els que es pot confiar, amb els que sempre tens una mà. Compartim molt més que un somni, compartim la lluita i la il·lusió, tenim esperança d'avançar, de fer-ho junts, de veurens cada setmana i actuar, de confiar els nostres secrets i entrar en la sala sabent que està plena d'amics, construint connexions per eixir al carrer i trobar els nostres ulls emmascarats al mig d'una mani, tranquil·litzar-te quan els tens al costat corrents per unes escales a sants, o pels carrerons de la ciutat. Són anys al vostre costat, i moltes històries que sempre dibuixen un somriure en el rostre, com recordar aquell noi que va anar a comprar amb ma mare i va fer que un 10 de març fora jo la que cridava pel carrer, fent que amb dos minuts, la meva força hagi cremat més de quatre anys, i continua cremant incansable, companyes que en la minoria em sabut compartir molt més que debats, i les birres i els nostres cafes que hem buidat al bar plenant-les de paraules i d'idees, els companys que han vingut més tard i els que encara no han arribat, i els que van decidir deixar el camí, com tants, però continuen allà retrobant-los en les nits que em viscut fins convertir-les en dies de reflexions intenses, que fan d'aquest somni, més que un passatemps, una manera de veure i viure al vostre costat.

En la nit de la revolta, sé que vos trobaré, i què l'amistat feta al carrer, està pintada de cops i crits, està fonamentada de ràbia i de força, compartint molt més que l'imaginable.

No es veu res

2011-02-01T00:21:00.000+01:00

No pots dutxar-te tranquil·la, ni fer cua al supermercat, no pots mantenir una conversa dreta enmig del carrer, ni estar sola, no pots anar en bici, ni correr al matí, per tu és perillós, aixecar-te per cedir-li el lloc a la dona gran que et mira pensant, que els joves d'avui en dia ja no tenen modals, però ningú veu el que et passa, no tens cap part embenada, ni vas amb crosses o cadira de rodes, no tens una malformació o un retard en la parla, a simple vista ets una noia normal, però la teva vida, no pot ser normal, prepara-te l'esmorzar dreta a la cuina ja té un perill, ordenar els llibres a la prestatgeria és un esport de risc per a tu, fins i tot llevar-te de l'escriptori per anar al lavabo, aturar-te a contemplar un paisatge a la muntanya o esperar que l'amic amb el que has quedat arribi a la cantonada on sempre quedàveu i on no hi ha cap banc.

Ningú compren que cada cop que caus a terra el teu cos s'atura uns segons, fa un "reset" com un ordinador i tornes a començar, però no comences normal, el teu món estable dona voltes i no ets capaç de caminar recte, normalment una part o altra del cos et fa mal, i les cames t'aguanten poc, però això ningú o nota només tu, i donar explicacions es difícil i llarg, quan dius el nom, la gent s'estranya i ja no escolten més, massa complicat i estrany. No veus el dia en que desapareixerà, t'han dit mil cops que això amb el temps... amb quin temps? ja fa dos anys, ja són dos anys d'estar senyalada, la que es cau, la de les ambulàncies, ja són molts més de dos anys, de metges i continua pressió a sobre, ara aquí ara allà, prova això, allò altre i res funciona, res ho arregla, i el temps passa i no desapareix, només vull saber, quan tornaré a ser normal, a poder ballar en un concert sense caure desplomada al terra.

Dos segons

2011-01-27T14:47:00.001+01:00

Estaven tot dos quiets, mirant endavant, no era un dia gaire fred per estar en ple hivern i el sol els tocava de ple, obligant-los a arronsar el front i a fer una estranya ganyota, que donava un to grotesc a l'escena.

-Si no hi penses, no és tan llarg, quan haguem arribat a baix ja no hi pensarem.

Es van mirar, i van saltar.

Un futur buit

2011-01-26T16:46:00.000+01:00

La llibertat no és quelcom material, que trobis al girar la cantonada de les ciutats fictícies, regides pel control. La llibertat es construeix, amb xarxes personals, amb esforç, il·lusió i companyerisme als carrers on sorgeix la revolta, entre amistats que t'estiren el braç quan la porra de l'estat et fa caure en terra. Ja sabem que les coses no són fàcils, ningú ens va assegurar la victòria però l'anhelem tant que continuem corrent endavant pels nostres carrers, amb el cap seré i el desig de veure el futur del nostre poble pintat del color invisible de la llibertat, quan el gris que ofega les ciutats, on els humans ara són màquines de producció al servei d'un ordre marcat per la llei de l'oferta i la demanda, s'esvaeixi com el fum, aquell que alça els murs de les presons que aïllen a les que expliquen que la societat en que ens han ensenyat a viure i creure, està podrida, que no s'aguanta i que s'enfonsa des de la base.

Una societat programada pel triomf del més fort en detriment del dèbil, on els ciutadans no tenen res a dir, i on només un mínim tant per cent d'aquest món tenen dret a decidir sobre el pa que deixaràs de tenir demà sobre la taula.

Ens han educat amb valors de pau, de respecte, de tolerància... quan el propi sistema no respecta aquests valors, quan manté una guerra silenciosa on sempre guanyen els diners. Els vençuts (els de sempre) són ignorats, insultats i humiliats, agredits lentament sentint com els estrenyen el coll els mateixos que haurien de preservar la seva estabilitat i seguretat. Són els mateixos que signen acomiadaments i reduccions de plantilla, els que abaixen els sous i les pensions, el que retallen pressupostos i apliquen lleis incoherents a l'educació pública que se suposa, ha de ser la que formi el futur del nostre poble. Estem condemnant la nostra cultura al més baix nivell, a una mort lenta fruit de la desesperació i la ignorància.

Demà et llevaràs en un llit fred i t'adonaràs que no tens res per menjar ni per vestir-te, que el que havies defensat amb tanta passió només ha servit per escalfar el cul a aquells que no van fer res, i et preguntaràs, massa tard, perquè no vas fer res per viure com una persona. Avui però, després de llegir això, continuaràs assegut al sofà pensant que això mai et passarà, que tu ja vius prou bé i que no t'has de preocupar. Surt al carrer i t'adonaràs que res és tan segur com t'imagines, que els terratrèmols que sotraguen als teus veïns acabaran fent trontollar el terra que trepitges i serà massa tard per sortir al carrer i cridar ajuda.

27 de gener: VAGA GENERAL!

Clica aquí per més informació

Dos és un

2011-01-23T20:04:00.002+01:00

Càlculs. Pòquers contra fuls en un combat entre tu i tu.
Quan rebaixes infinits neguits ocults.
I per això són els amics. Dics que suporten vergonyes.
Insuflen de revolta mil pedres i carantonyes.
Per enamorar-se i veure que el sexe entre nosaltres tampoc és gran cosa;
la cosa és quan t'allunyes.

At Versaris.

17 de gener

2011-01-18T00:25:00.000+01:00

Hi ha nits, que tenen el poder de canviar-te la visió del teu entorn, que et poden fer volar per un cel que no havies imaginat, tot i que un cop al matí quan busques una petita senyal a la pantalla d'aquest aparell que no sona, desitjant que sigui un error, i aquesta no s'hagi convertit en una nit amb final com tantes altres, sinó somiant en que pot continuar enllà amb els dies, trucades al matí - t'ha dit res? encara no m'ho crec, com va passar?-, llargues converses entre rialles i confessions serioses, que de moltes maneres t'acosten a allò que no pots imaginar. Paraules i missatges que veus i no vols entendre, respostes que no dones per por a quedar en evidència i preguntes en l'aire que no es resoldran.

Com bé deies, moltes son les nits, en les que no t'has sentit estimada, i aquest cop la dolçor, les carícies, els petons i les mirades, la màgia del moment, t'han encisat i parles amb els ulls vidriosos, mig tremolosa, d'una cosa que no coneixes, i que et fa molt de respecte, davant la tassa, enmig de la cafeteria on et refugies per fer les confessions, en aquesta plaça que ja s'ha convertit en el nostre punt de trobada, quan les converses prometen ser importants.

No sabem on portaran aquests sentiments, ni aquestes sensacions, el que si sabem es que avui la tranquil·litat no ha estat el nostre fort, i les rialles histèriques i els ulls plens de llàgrimes s'han compaginat, amb humor i por, com sempre, quan es tracta de tu i jo.

Què és l'amor?

2011-01-13T16:45:00.000+01:00

L'amor és aquell sentiment que ens fa perdre el nord, que ens fa tenir sensacions desconegudes, que ens altera i fa que siguem capaços de fer l'impossible per algú, d'embogir. L'amor és un sentiment que ens atordeix i ens fa perdre el món de vista.

Estar enamorat pot ser fantàstic o pot ser un malson, tansols l'atzar és capaç de saber quan t'enamoraràs i seràs correspost. Potser mai, potser un cop, qui sap!

L'amor acaba sent una tempesta que ho regira tot i que un cop passada, quan ha aixecat les teulades de les cases per desordenar els secrets guardats sota les rajoles, tansols deixa el rastre i els records de quan va existir, és quan només queden imatges, fotografies de moments feliços, regals que agafen pols a les prestatgeries i cançons que un bon dia, al cap dels anys sonaran a la ràdio i recordaràs aquella persona, les tardes juntes, despertar-te al seu costat i somriure tranquil·la mentre l'abraces creient que serà etern, sentint-te segura de saber que tindràs aquella persona estimada al costat.

El primer amor és bonic, innocent, pur, no el coneixes i t'hi aferres, el tens idealitzat per les pel·lícules americanes que tots hem vist tres mil vegades. A poc a poc vas descobrint que no tot és tan feliç, tan ben posat, aleshores la seguretat, l'estabilitat que havies tingut fins aquell moment desapareix i afloren els dubtes, les discussions i acabes trencant amb tot allò que us rodejava, als dos, per no haver de recordar-lo.

L'amor no és dolent, és un estat passatger que dura un temps i s'esvaeix, mentre el sents ets feliç, estàs content i notes com el cor se t'encongeix quan l'altra persona et mira o et toca amb la punta dels dits com si et pogués atravessar i arribar-te als sentiments. Però a poc a poc aquest estat va passant, té data de caducitat com els iogurts que tens a la nevera i que un bon dia, quan te'n vols menjar un, t'adones que fa tant de temps que han caducat que ja no recordes quan els vam comprar, llavors és quan toca asseure's amb un bon café per parlar clar i saber que segurament no tornaràs a riure, ni compartir amb aquella persona res del que fins ara hi comparties, cantaves o simplement les hores passades, fins al cap de molt de temps, potser tant que el dia en què hi tornis a parlar ja no sabràs què dir-li, perquè no sabreu res l'una de l'altre.

L'amor és compartir-ho tot per acabar essent dos estranys.

Les claus dels records

2011-01-07T21:07:00.001+01:00

Les cançons ens traslladen a llocs que ens han fet viure, llocs que formen part de natres, situacions o persones que ens han marcat i que vulguem o no sempre ens acompanyaran.

Les cançons són la banda sonora de la nostra vida, i encara que passin anys, hi ha cançons, com olors, que et retornen a la infantesa, quan amb quatre anys la mare preparava els seus pastissos de patata dels diumenges, i sonaven a l'equip de música.

Les cançons et fan plorar i et fan riure, però també et fan pensar, més enllà de les seves lletres, pensar en el passat, ens els canvis que has viscut, els girs que has fet fins tornar a escoltar aquella cançó i perquè.

Són moltes les cançons que poden marcar, un musical preparat durant mesos, un concert on no t'atrevies a pujar a l'escenari, aquell petó enmig d'una festa que va canviar de la nit al dia, històries amb amics i excés d'alcohol, aquella vesprada en un terrat on una fada plorava tacant el cel, o aquella gerra d'aigua freda que et va caure en un dia assenyalat.

Les cançons ens acompanyen i ens transporten a llocs màgics que reviuen sota les melodies que teixeixen les seves notes, són les notes d'una vida en un moment concret, són la clau per mantenir en ordre els records.

La il·lusió de la Nit de Reis

2011-01-06T20:09:00.001+01:00

En Pol mirava la patgessa que tenia al seu davant, portava unes plomes grosses al barret taronja i negre, una armilla plena de sanefes brillants i un sac groc ple de caramels que agafava amb unes mans negres guarnides amb immensos anells de pedres brillants de diferents colors.

Mirava aquella patgessa que coneixia fil per randa com li costava de fer cas als pares, com s'enfadava la seva mare, les baralles amb la seva germana quan no volien compartir els jocs, i com costava això de deixar de jugar a la consola. Els seus ulls brillants, aquella nit eren més grans que mai, davant la màgia i la sorpresa que brindava descobrir que havia estat observat els 365 dies de l'any, i amb l'esperança que tot i no haver estat tan bo com esperaven, aquella nit en arribar a casa, els patges truquessin a la porta amb un o dos regals per a ell, i sense el famós carbó.

Assentia davant les paraules que aquella ajudant dels Reis Mags li deia, astorat i buscant refugi en les cares dels seus pares, que com ella li recordaven que no sempre havia estat bo.

Després del parlament dels tres reis mags, els patges van començar a pujar en diferents furgonetes i camions plens de regals per tots els nens que ja corrien cap a les seves cases a esperar els patges.

En Pol va quedar-se palplantat al mig de la plaça, recordant la veu i la cara d'aquella patgessa vestida amb robes brillants. Li havia promés sincerament que intentaria portar-se millor i que guardaria tots els secrets, i sabia que aquella noia el vigilaria cada dia de l'any que començava, perquè no era ni més ni menys que la seva tieta.

2011-01-04T02:35:00.000+01:00

El contrast de temperatura, en obrir la porta del pis, va provocar-li un calfred que recorregué tot el seu cos, fent-la estremir. va deixar les claus al moble del rebedor i va dirigir-se al menjador amb la intenció d'asseure's al sofà i desconnectar d'un dia massa atrafegat i fastigós, oblidar-se del fred que feia als carrers aquells dies d'hivern, i refugiar-se sota una manta amb la companyia d'una bona pel·lícula, però totes les intencions d'una nit tranquil·la van esfumar-se en veure damunt la taula, la carta que havia arribat aquell matí. Tot i que avui en dia la gent no acostumava a utilitzar ja el paper i la ploma per comunicar-se, encara existia una persona que es negava a passar-se a la fredor de les pantalles, i preferia notar la força de les mans en ratllar el paper, amb la mateixa ploma negra que ella mateixa li havia regalat feia uns anys.

El sobre era d'un color marronós, i hi havia el seu nom escrit en lletres petites i delicades al davant. Feia temps que no en sabia res, i estava preocupada, però de totes maneres no s'atrevia a obrir-la, li feia por, el que aquella carta pogués portar-li, un maldecap més? ja s'havia preocupat prou cops.

Va encendre la televisió i va buscar entre els DVD's que tenia alguna comèdia que aconseguís distreure-la, en va trobar una d'uns joves, i la va posar en el reproductor, mentre esperava que comences va fer-se un te i va agafar un paquet de galetes, va asseure's al sofà amb el comandament, i va deixar-se distreure per una historia banal i estúpida que es desenvolupava en aquella pantalla rectangular. No la va veure acabar, i es despertà a les 4 de la matinada amb mal d'esquena i el menú inicial de la pel·lícula a la pantalla.

Abans d'anar a l'habitació va agafar la carta, i la va ficar dins el calaix de la tauleta de nit, per no haver de veure-la cada dia com un dit que l'assenyalava, per oblidar que tenia records per oblidar.

Carta a tothom

2010-12-23T14:51:00.002+01:00

Aquesta és la carta que he enviat a tots els diaris que he recordat, ja veure'm quins la publiquen de moment només un, el de la comarca: Anoiadiari.cat

-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Em dic Maria i tinc 17 anys, des que vaig néixer he viscut en un país que fa més de 300 anys que es troba ocupat per dos estats. Aquests estats mai han estimat al meu país, tot i no deixar-nos ser independents, i sempre ens han sotmès a les seves decisions, negant la nostra identitat, criminalitzant els nostres actes i impedint que la nostra veu sigui escoltada. Fa molts anys que vivim d'aquesta manera, suportant una rere l'altra les males passades que ens juguen constantment, però la gent del meu poble mai ha deixat de lluitar per arribar a ser lliures i recobrar allò que ens varen prendre.
Aquest any, un d'aquests estats veïns, ha decidit fer-nos un "regal" de Nadal avançat i ha dictat una sentència que ens obliga a utilitzar la seva llengua per estudiar. El meu poble ja té una llengua, i si fins ara ja era difícil escoltar els estudiants parlar català entre ells i rebre la totalitat de les classes en la nostra llengua, no vull imaginar com serà després d'aquesta sentència. Per no parlar del baix nivell, que tenen els estudiants del seu idioma.
Amb tot això, només ens demostren el que ja fa temps que sabíem, no només ens neguen el dret a aprendre en la nostra pròpia llengua, sinó que també ens neguen el dret a ser un poble amb una cultura i ens recorden que encara continuem sotmesos a les seves lleis, sinó que ens neguen el dret a la nostra llibertat!

Fa uns 70 anys, aquests estat també ens prohibia parlar en el nostre idioma, però aleshores hi havia un dictador. Ara, ens diuen que hi ha democràcia i cada quatre anys ens citen a anar a les urnes a votar uns partits que ells decideixen, i que un cop tenen els vots s'obliden de pactes i promeses previs. A mi sempre m'havien explicat que la democràcia era el dret dels pobles a escollir lliurement els seus representants. Potser a mi m'ho van explicar malament o potser a aquests senyors no els van explicar mai que eren la democràcia i la llibertat, o senzillament tenen amnèsia quan els convé.

-------------------------------------------------------------------------

I senyors, felicitats, com és nota que sabeu el que heu fet, sinó perquè publicar la sentència just quan feia unes hores que havien acabat les classes? si realment fos justa, no tindrieu problema en fer-la pública en qualsevol moment!

Escac i mat!

2010-12-19T16:37:00.000+01:00

Oblida que tens nom, que ets ningú, oblida que tens cervell i pots pensar, oblidat d'opinar i sobretot de ser escoltat. Viu sense exagerar, invisible a la societat. No deixis que et vegin, ni que sàpiguen qui ets.

Passa desapercebut entre els autòmats que omplen els carrers de ritmes frenètics, vesteix-te com ells, parla com ells, sigues com ells!

Però pensa, pensa i no facis com ells, introdueix-te on puguis fer més mal, estudia l'estratègia i guanya la partida.

Un bon jugador guanya amb el primer moviment.

Guanya't la confiança, no t'equivoquis et volen cec, sord i mut, aparenta-ho fins que puguis ensorrar-los, llavors serà el moment de llançar la bomba, silenciosament sense aldarulls, tenir el gust dolç de veure com els explota a les mans, i com, amb ells els sistema s'esfondra.

Serà el moment de dir: ESCAC I MAT!

No hi ha cap mapa, on posi llibertat

2010-12-12T23:45:00.000+01:00

Nits de fum i alcohol, que continuen quan el sol ens saluda a primera hora de matí, quan tothom es a dormir i no ens rendim.

Llargues converses entaulades, jocs de cartes i abraçades, amb companys que es tornen amics per una nit.

Cançons i experiències que teixiran les nostres xarxes, que ens donaran la confiança per agafar-nos de la mà, i que ens faran entendre el nostre propi futur, converses que ens faran avançar cap al desconegut amb ganes i força, perquè és això el que ens distingeix:

la valentia d'avançar per camins que no surten al mapa.

Estirar del fil

2010-12-08T00:30:00.000+01:00

" Et trobo a faltar. Tinc ganes de veure't."

Havia escrit aquell missatge centenars de vegades els ultims dies, però mai l'havia enviat, no tenia el valor de ser sincera amb ella mateixa, i dir-li d'una vegada la veritat; que n'estava enamorada.

No tenia por a la resposta, ja la sabia, ell estava enamorat d'una altra noia, del que realment tenia por, era de perdre'l, i de no poder confiar mai més amb ell.

Havia pogut despullar-se davant d'ell i no amagar-se, ell la coneixia prou bé, l'entenia, podien passar-se hores parlant en un bar, passejant, no costava allargar les seves converses com un fil que anava canviant de color amb les hores, però sempre quedava aquell tema, el dels sentiments profunds, que mai sortia. Quan tocava aquell color els dos estiraven ràpid per no haver-ne de parlar, i amb mentides piadoses saltaven la proba que se'ls tornaria a presentar al cap d'una estona. Totes les converses derivaven el mateix tema.

A poc a poc, les converses van deixar de ser llargues, els cafes es feien eterns, quan no sabien que dir-se. Així van anar deixant de veure's, per intercanviar quatre paraules per correu electronic, on era més fàcil mentir i on no havien d'inventar cares de despreocupació.

Les tecnologies havien substituit l'amistat per un intercanvi forçat de paraules amables.

Tot observant l'espectacle

2010-12-07T17:24:00.001+01:00

I és que es veu que aquí les paraules que s'ecolten són només de boques pagades, encara que mai siguin les més encertades.

Tu, mentre no tinguis nom (que si no vas "amb" el sistema mai en tindràs), ja pots callar i quedar-te a casa que no hi pots pintar res.

ets només un número marcat i escrit a la llista d'individus conflictius, en un sistema que no s'aguanta de per si, que cada dia demostra com s'ensorra, i ens limitem a observar l'espectacle desinformatiu que vivim cada dia, i ara ve un wikileaks, que alarma tot el món de manera que ningú més pensa en que tot se'n va en orris, que continuem vivint dia a dia, amb contractes precaris, retallades de drets socials... Senyores i senyors, estimats humans? si encara sou dels que creieu que vivim en democràcia, agafeu i sortiu al carrer, probeu de dir ben alt i fort el que penseu, probeu de defensar-ho, i sobretot intenteu que algú us escolti, (si us en sortiu em desmonatreu la teoria), el més probable és que us tractin de boig i us tornin a caseta amb uns antidepressius que us deixin tan drogats que no sereu capaços ni de pensar quin dia és, sinó és que el que dieu és tan veritable i tan perillos per al sistema que passareu la resta del dia, amb llit i menjar pagats, això si, de no gran qualitat i vigilats i insultats per un ull atent que us recordarà que no teniu futur, que la llibertat no existeix, i podreu comprobar que això no és democràcia!

Homenatge a Ovidi Montllor

2010-12-02T00:12:00.000+01:00

I es veu que de les poques coses que encara em queden, aquesta s'ha convertit en important.
No ens va estranyar que ens truquessin per una actuacióa València, el que ens va estranyar va ser l'actuació en si i que ens hi convidessin a natres!

I bé, ara toca preparar-se ensajar molt i cap a Llíria falta gent, amb moltes ganes de poder participar en l'homenatge, i amb un sentit de responsabilitat molt gran, l'Ovidi mereix el millor homenatge, i per descomptat la nostra millor actuació.

Tot té el seu cantó positiu

2010-11-30T16:55:00.000+01:00

I quin cap de setmana que ens ha vingut a sobre, festa major d'hivern, dates senyalades, eleccions i ensurts que ens han deixat blancs, segurament les festes i les eleccions ens han ajudat a oblidar altres problemes, que amb l'exces d'alcohol ingerit van acabar sortint de totes maneres, hem rigut, i ho hem fet de gust.

em plorat, aixo sense tantes ganes, hem cridat i hem corregut, fins i tot heu fet el mico, i es que aquest cap de setmana ha estat el pitjor i el millor dels ultims mesos, una festa que costara de recordar i al mateix temps d'oblidar.

Han estat quatre dies, un cap de setmana de quatre dies, amb la mateixa gent, amb companys que ja fa temps que s'han convertit en amics, i tot per acabar-ho amanint amb un bon partit de futbol a mitges, però darrere d'aquests bons moments hi ha agut una cosa que ens ha tret el son, que ens ha incomodat, i que ahir va fer que saltes i crides afonica, abraçar-te i felicitar-te, i al cap i a la fi, despres de l'ensurt hem pogut riure, i fer conyes de futurs que per sort no han estat.

Gràcies per no deixar-me sola, en aquests quatre dies, per fer-me costat, per totes les abraçades rebudes que han servit per aguantar-nos de peu, els uns als altres.

un aniversari

2010-11-24T22:14:00.001+01:00

on quedaran les samarretes que em vas llevar? i el jersei que no em vas donar?
els instants que vam deixar passar, i les nits que vam burlar, quan vam gaudir abans de pensar, i vam fer allò que desitjavem sense preocupar-nos de l'endemà.
On quedaran els matins al sol, i les caminades cap a Vilanova?
es perdran i nomes les recordare quan en dies com avui la nostàlgia se m'endugui a mons passats, quan somii en temps feliços, i vulgui creure que pot haver-hi un bon dia, com la canço que sonava en el meu aniversari...aquell 11 maleït. i ara ve el teu, i jo men recordo que les nostres converses han desparegut, les hores al telefon rient, parlant, les tardes tancats a l'habitació, i voldria que tornessin, un amic no es pot deixar perdre.
I ara hi ha gent, aquella que saps que estan al costat, que t'acompanyen i que no et deixen, i no la vull perdre, però tampoc vull perdre't, nomes una foto, tu i jo, aquella imatge i mil records, i una frase inacabada, maleit el moment que vas emmudir.

saps? al principi mo vaig creure.

històries de senyeres

2010-11-21T11:03:00.001+01:00

Fa temps cada matí quan passava per davant de la residència em fixava en aquella finestra, allà algú hi havia penjat una senyera, era a la primer finestra de la segona planta i jo vaig anar teixint amb els dies la història d'aquella persona que la vida l'havia portat a reivindicar el seu país des de l'habitació d'una residència d'avis.

Una persona que hauria viscut molt, però que encara tenia força, que tindria mil i una històries viscudes en pròpia pell per explicar, que hauria conegut de cara la repressió més cruel i que havia decidit lluitar fins al final pel seu país, cosa que havia fet que ara de la seva finestra pengès una senyera amb quatre barres quan la familia era lluny, i els companys i els amics segurament n'havien marxat molts.

Fins que un matí, a les 7 com cada dia, aquella finestra, la primera de la segona planta va quedar igual que totes les altres i la senyera del seu, del meu i del vostre país va deixar d'onejar per una terra, i amb ella un cor valent, que no vaig arribar a coneixer més enllà de les meves històries.

Fa molt temps que devia aquest relat, potser la llibreta nova, potser els viatges en tren van decidir-me a fer-lo en passar de nou davant la residència.

Nits que es recorden en secret

2010-11-08T19:32:00.004+01:00

Són tants els fils que ens uneixen que ni tan sols ens parem a observar-los, preocupats per aquells que no existeixen i que a grans trets serien invisibles.

Les nits ens apropen i la llum dels migdies en fa fugir a la deseperada, amb un regust estrany als llavis, com aquell que ha menjat el pastís més bo del món i se sent culpable quan se l'ha acabat.

Ens agrada i no estem disposats a renunciar-hi i en la inconsciencia que ens caracteritza tornem altre cop a les nits on tot passa i on tot és possible, sabent que l'endemà tancarem la porta deixant enrere records màgics i sensacions inconfesables a partir d'aquell moment. Amb la promesa d'una llarga i important conversa que mai arribarà abans que la pròxima nit on ens trobarem.

Paraules

2010-10-28T15:18:00.005+02:00

Converses fins les dues, i jocs de paraules que deixen traslladar-se allà on desitgem, sentiments estranys, i situacions desconegudes fins al moment, tot serà que encara ens queden moltes sorpreses per trobar, i aquesta només n'és una, que per sort puc obrir acompanyada...

Potser somio, o volo, però que bonic pot ser somniar a ser lliure, a ser allò que volem ser, encara que només siguin somnis, per un moment poden convertir-se en realitats en el nostre món, aquest món on les paraules traïdores no en permeten dir tot allò que volem dir. Les coneixem totes, les paraules, però a voltes no tenim el coratge per pronunciar-les, per admetre el significat sense pors ni vergonyes, som sincers, però callem veritats.

I després les escrivim en relats anònims farcits de sentiments que formen un col·lapse, compensant així la manca d'aquestes en la vida real, aquella que queda fora dels somnis.

2010-10-26T19:29:00.002+02:00

Hi han moments on perds les ganes d'escriure de parlar, de fer res, fins i tot sortir de casa, i et preguntes que hi ha, que hi ha d'important que et tregui les ganes de ser, de fer, de pensar, potser una amistat, una persona considerada especial, o tu mateix, quan perds el nord i necessites fugir de tot.

2010-10-22T20:05:00.001+02:00

Porto dies que no em deixa publicar, així que ho intento amb aquest missatge.

I aprofito per donar les gracies a la Filadora, aviam si aquest cop em deixa publicar-ho! Estic contenta que t'agradi llegir-me i que sapigues que a mi m'encanta poder passar a llegir el teu blog, de veres!

doncs res, aviam si quan tingui una mica de temps, i em deixi, puc pujar una entrada amb més contingut!

2010-10-15T19:23:00.001+02:00

Només escrivia frases que no sabien parlar...

les novel·les fa massa temps que són veritat

2010-10-06T16:29:00.003+02:00

Aviat ja no es podrà ni escriure sense que un ull atent revisi paraula per paraula allò que hom pot dir o pensar, no us recorda res?

Despres dels fets del 29 de setembre a la vaga general, la tercera tinent d'alcalde de Barcelona, Assumpta Escarp, que també és la responsable de Prevenció de Barcelona, va demanar públicament que la fiscalia intervingues i fes tancar pàgines de contrainformació, fent apunt especial a la pagina web de kaosenlared.net, però darrere aquesta, ara també venen indymedia, la Haine i fins i tot la pàgina web d'Alerta Solidaria que es dedica a fer un seguiment dels casos repressius per raons polítiques al nostre país.

La raó que dona l'ajuntament de Barcelona per a fer aquesta petició, és "l'apologia de la violència" que presumptament fan aquestes pàgines. El cert és que aquestes pàgines són portals on se'ls ofereix veu als moviments socials que normalment, per no dir sempre, tenen silenciada ens els mitjans de comunicació de masses que deixen veure una submissió total a l'estat i una criminalització de qualsevol fet que qüestioni l'actual sistema capitalista i la societat en que vivim.

Realment, he quedat bastant parada, pensava que ja no arribariem a aquests extrems, però reconec que tenia massa bona fe, desprès de veure les reaccions els dies posteriors a la vaga, ens ho haviem d'imaginar. L'estrany és que encara es preguntin perquè la gent va reaccionar amb aldarulls en una vaga general, amb un context de crisi i precarietat com el que estem vivint, poser és que no se senten escoltats, no?

Viure

2010-10-04T00:26:00.004+02:00

Juga

crida

corre

riu

atrapa'm

escolta

canta

salta

atreveix-te

gaudeix

balla

menja

observa

diverteix-te

arrisca't a viure.

I aprendràs a volar en menys temps del que imagines. Els móns que podràs veure quan descobreixis que si tu vols, només si ho acceptes, seràs lliure i podràs gaudir de la llibertat.

Avi, per tu

2010-10-03T00:28:00.005+02:00

He de reconèixer que estic cagada. cada cop que et veig estirat en aquell llit, quan et costa respirar, fem broma i ric, parlem d'edificis, de si he anat a la vaga, em preguntes que em fet com si volguessis formar-ne part comparant-me amb la mare, dels nens o de que jo tindré un ordinador més maco que els que et rodegen i calculen el teu pols...

tots riem mentre esperem a la sala que surti el que hi ha amb tu, tots esperem veure't i estem impacients amb la poca estona que tenim, però tots tenim unes ganes boges de plorar, i tots ho fem quan els altres no ens veuen. Tu tens por, però no et creguis que et l'únic no senyor! Que ens has ben espantat a tots, amb la teva tossuderia dels nassos, mai més em creure que et costa fer la digestió, o que estàs incòmode, ja no ens creurem que els dolors, ja et passaran! Que deu ni do amb aquest cop! si no hagués estat de la mare...

Però saps que t'estimem molt, i que esperem que ens donguis molts més ensurts, i que vegis com el Pol es converteix en "futbolista", o com natres pugem als escenaris, que vegis com creix la Mireia i com cada dia és més presumida, que si no no et deixarem en pau!

que et queden moltes batalles per explicar-me, i vull que ho facis a casa, assegut a la teva cadira, mirant per la finestra i rient, dient-me Senyora Maria quan em vegis entrar per la porta com sempre.

T'estime.

Segura de seguir buscant....fins trobar la veritat!

2010-09-27T23:28:00.004+02:00

I mil cops ens repetiran que dels ideals no en menjarem, que no aconseguirem res.

Doncs jo tinc aquests ideals, un principis i sóc coherent amb mi mateixa, penso lluitar per ells perquè hi crec, perquè penso que serveix de molt, perquè del que segur no en menjarem serà del seu ciment i els seus bitllets!

que se n'ha fet de tots aquells que van lluitar fins deixar-s'hi la vida, que van donar tot allò que van poder, on s'amaguen les esperances, les idees, els sentiments i les ansies de llibertat, on s'ha quedat la justícia, la democràcia? on s'amaguen?

no volem succedanis , volem realitats, vull pensar que un món socialment just és possible, vull pensar que un dia veure el meu poble lliure, sense cadenes, sense retallades, sense un món fet sobre la hipocresia i les desigualtats.

Continuarem removent la terra, fins trobar les politges del teló per aixecar-lo, per demostrar a tothom que el teatre que veuen, no són més que quatre aprofitats amb afany de protagonisme i poder, ensenyar que entre bambolines són ells els que treballen, els que mouen aquest sistema.

Que com molt bé diu un gran professor: els governants no són imprescindibles, l'imprescindible és la gent, i que aquesta pot decidir si vol ser governada i com, només fa falta que ens ho creguem!

de cap per avall

2010-09-17T18:56:00.003+02:00

vivim enmig del circ de la ignorància, on tot és possible perquè la gent no veu res, ni escolta, ni vol sabre res!

serà que ens hem tornat bojos, o masoquistes, o què?

fins que el poble no s'adoni que és ell qui ha de decidir, que sense poble no hi ha res, n'hi haurà quatre que és creuran tenir-ho tot ben lligat.

i tot i així, el 29 seran molts els que aniran a treballar.

que la vaga arriba tard, si, però és necessària, ahir avui i demà s'ha de demostrar que nosaltres som qui tenim el poder, les classes treballadores, i populars, que som el motor d'aquest país i tenim molt a dir, i molts motius per fer-nos sentir!

força

2010-09-14T20:26:00.002+02:00

I es que la vida t'acaba demostrant que tot és superable, amb unes cullerades d'humor, una d'hironia, i una de valentia, i tot amanit amb la companyia d'amics que segueixen ferms al teu costat, que et mostren el paisatge quan no vols obrir els ulls, i et fan sentir el gust de l'aigua que et negues.

i encara que puguis plorar, sentir-te inutil enmig del mar, sempre tindràs unes paraules amigues que et faran sentir a prop d'algú, que t'ajudaràn a treure tots els mals trangols que pot portar dintre i que fins i tot ploraran amb tu , si és necessari.

En aquesta vida poden passar mil coses, però de totes ens en podem sortir, només es tracta de mirar-les directament, cara a cara, i no deixar que ens facin por, enfrontar-les i de segur que podràs tirar endavant.

Sembla mentida, que els cops més forts, siguin realment els que et facin adonar de tot allò que tens dintre, que t'aguanta i et fa sentir forta, et fa sentir capaç de destruir parets de pedra amb les mans. Perquè si fa falta, ara sé que sóc capaç de fer-ho, d'això i de molt més, trencant murs i saltant mars, per continuar al teu costat, i al vostre.

nits que es fan dies

2010-09-05T21:48:00.002+02:00

Un altre estiu de la mateixa manera, cada cap de setmana el mateix, i despres les explicacions, les hores intempestives, nits massa llargues...

i ara tornarà al rutina i tornarà a passar un any de descans fins l'estiu que ve.

Potser si que m'hauria de replantejar això de cremar totes les nits, coneixer persones que trigaras en trobar, si es que ho fas.

Potser he de començar a fer-me gran.

sorpreses

2010-09-03T00:01:00.004+02:00

m'encanten els petits moments, com quan regires la butxaca d'un pantaló que fa temps que no et poses, i trobes la pulsera que et va regalar fa tant de temps, aquella que pensaves que havies perdut, i te la poses altre cop, com si fos nova...

Una nit amb merda

2010-08-27T14:30:00.004+02:00

segur que tothom ha tingut en un moment o altre, la sensació de sentir-se culpable, d'haver arruinat alguna cosa, però potser no som tants els que ens hem sabut culpables d'haver destrossat una persona, és una cosa que mai et treus de sobre, que costa d0entendre, com, si t'estimaves tant a una persona, li has pogut fer tant de mal, tard o d'hora veus que potser tu no n'ets el culpable, que segurament hauria passat el mateix encara que no ho haguessis fet, però ve un dia en que torna a passar un cas semblant amb una persona diferent, i aleshores et preguntes, si realment no ets tu la culpable del que passa.

Tansols una frase va fer recordar-me mesos i mesos d'incertesa, de por, de desesperació per no saber res, de trucades sense resposta...

-Nena, va començar quan vau marxar i us va veure.

no volia creure-m'ho, però vaig fer cas a aquella famosa frase: "quien calla otorga", despres d'una hora i mitja parlant, rere la meva pregunta es va fer el silenci, evitar estar al meu costat, no mirar-me i mirar constantment el rellotge del mobil per buscar una sortida.

Vull creure, desitjaria creure que em diu la veritat, que jo no hi vaig tenir res a veure, però necessito uan explicació on jo no sigui la culpable, no vull que es repeteixi la mateixa historia, o en aquest cas pitjor, la puta merda, encara que la negui jo vaig veure aquell nas i sobretot..aquells ulls...

No vull que ningú passi per això, no només les persones que ho viuen en propia pell, sinó tots aquells que ens trobem al voltant, que en som els acompanyants....

Suposo que un dia sortira tot, i jo almenys sabre perdonar-me, o conviure amb això...

de tornada al món

2010-08-18T13:50:00.005+02:00

Comencem a posar punt final a aquest estiu que va venir sense avisar, i que av començar amb massa projectes ala maleta, la majoria dels quals encara estan per desembolcallar, i els altres s'hauran de fer a corre cuita perque tenen data de caducitat, ha estat un estiu estrany, amb gent nova, i gent que feia massa temps que no tenia, converses llargues, molt llargues, d'hores, i molta feina, molta festa (i la que queda!) però també amb moltes hores per relaxar-me, descansar, fer els meus resets , i encara sort d'ells que sinó...
M'ha anat bé, aquest allunyament de la rutina, de la gent de cada dia, aquest parentesis davant del canvi de debo que em ve ara, poguer marxar del món durant uns dies i sentir ser una persona diferent, parlar, fer, sense por, sense mirar al costat, i és que en tenia moltes ganes.

Però sabeu? em resisteixo a pensar que s'acabarà l'estiu i no hauré fet el més important, encara em queden tres setmanes per començar i penso exprimir-les, abans que torni a començar la bogeria, l'estres i els mals rollos, penso carregar les piles d'optimisme i gaudir fins l'últim dia de la llibertat que m'ha portat aquest estiu, diferent, si més no, bo.

Parlant, i pensant.

2010-08-15T20:21:00.003+02:00

Parlo d'una terra, d'una gent. Parlo de mi, de tots, de llibertat, de somnis, d'esperança, però parlant no s'aconsegueixen les coses, fa massa temps que parlem, que desitgem, que somniem, i encara continuem sota aquesta gent que ens oprimeix, encara continuem acotant el cap quan es tracta de plantar cara, no és només la llibertat d'un poble, és la llibertat de les persones que hi viuen , és la possibilitat de ser una mica més lliures dintre aquesta societat.
I espero, i crec, que és possible, que és una causa justa, que necessita que defensem, i es quan veig el meu poble, la meva comarca, quan camino per les muntanyes, quan observo l'infinit de les nostres platges, els carrers de pedra dels pobles, la gent que parla la meva llengua, que m'adone que fa falta continuar, que no s'ha d'abandonar la lluita, que ens queda camí per recorrer i que em de continuar amb pas ferm sobre la terra, sentint-la i estimant-la, sent part d'ella, deixant que ens ensenyi i ens ompli fins l'ultim racó.

Parlo d'aquesta íl·lusió compartida amb tants, i veig tot tipus de respostes, però la que més mal em fa, és la indiferència.

* Un dia vaig decidir guardar les velles senyeres al prestatge de dalt, on hi ha els llençols.

Tinc els calaixos desendreçats

2010-08-06T20:01:00.003+02:00

Obro la porta del menjador i deixo les claus sobre la taula sense parar-hi atenció, entro a la cuina i obro la nevera buscant alguna cosa de beure o menjar que ja sé que no trobaré, m'assec a sofà mentre espero que s'encengui l'ordinador i agafo aquell llibre de Freud que fa dies que intento entendre però per més que passo linies i linies de pagines escrites sempre m'acabo preguntant què és el que he llegit.

No és que no entengui les paraules de Freud, sinó que no sóc capaç de concentrar-me en res més de cinc segons, no faig res i estic cansada, sona el telefon i despres de cinc minuts d'una conversa automata -Hola com va? si jo estic bé; no, encara no he sopat; si, ara soparé; tranquil no hi ha hagut cap problema,; tot bé; un petò adéu -torna la tranquilitat, decideixo oblidar-me del portatil que està sobre una cadira ences, i pujo a l'habitació està tot recollit però decideixo que he de cambiar l'organització de l'armari, aixi que baixo caixes les buido, trec la roba de l'armari, alguna la posa dins les caixes i l'altra la torne a penjar per colors, les samarretes també canvien d'organització i decideixo deixar un prestatge per la roba d'esport i els pijames, fins i tot el prestatge superior on tinc els llençols decideixo canviar-lo. i quan en sóc conscient em pregunto que estic fent, perquè m'he posat a endreçar allò que ja estava endreçat, i suposo que la resposta és que estic tant desorganitzada dins meu que necessito que tot allò que m'envolta estigui estrategicament situat per no sentir-me perduda també aquí fora.

10 juliol: CAP ESTATUT ENS FARÀ LLIURES!

2010-07-11T19:38:00.006+02:00

em llevo tard, després d'una nit surrealista amb el concert de The Pepper Pots i tot el que va seguir, al migdia em truca una amiga quedem mitja hora abans així podem anar tranquilament parlant cap a l'estació d'autobusos. A quarts de quatre pugem al bus i a les quatre marxem cap a Barcelona, som el primer autobus que surt del poble, durant el trajecte nem parlant i fent conya, tenim una mica de presa hem quedat a les 5 amb més gent, però no sabem si els trobarem, el metro va ple de gent amb etselades, senyeres, samarretes, tots cap al mateix lloc, per un cop tots junts cap a una manifestació.

Quan sortim del metro al carrer és gairebé impossible moure'ns intentem anar avançant mentre la gent va queixant-se de que no s'hi pot estar, que hi ha massa persones en poc espai, finalments trobem les banderes i la gent, ja hem arribat, hi ha una mica més d'espai i per primer cop podem saludar-nos amb tranquilitat i respirar aire.

rapid ja tenim feina, avui no estarem tranquils, però tot i això ens ho passem bé, estem quiets però ja se senten crits, contra aquest estatut que ja fa 6 anys, vam avisar que no solucionaria res, i que ara s'ha demostrat, no ens agrada dir - ja ho vam dir- però és així, un estatut no ens portarà l'Independència, ni la farem en un parlamen que acata les ordres d'aquesta espanya que ens oprimeix desde fa segles.

passem molta estona quiets i començo a sentir que algú em crida, algú que em crida al mig de Barcelona? és mon tiet que també a vingut a la manifestació, més tard també ve ma tieta, comencem a avançar, quan tots ja pensavem que no ens podriem moure, -hi ha massa gent!- diu tothom, es curiós que ens queixem d'exces de gent, quan en una manifestació del que es tracta és que hi hagi gent.

L'Estelada gran comença a cansar-nos els braços i busquem reforços entre els companys que tenim al costat. Quan per fi ens alliberem de l'estelada tenim el temps just d'anar al lavabo i tornar a sortir, s'ha girat feina.

S'estan preparant per fer una acció, estan tapant a un gurp de persones que van encaputxades, una senyal i s'aixequen tots amb el material a les mans, hi ha un munt de gent protegint els encaputxats que despleguen una bandera espanyola gegant feta amb cartró i la cremen, de cop veiem apareixer en bloc un munt d'agents de paisà tots amb el "pinganillo", la gent s'hi encara, els insulten, intenten que els encaputxats no siguin agafats i els protegeixen mentre es treuen la roba, en pocs minuts no se sap qui ha estat i qui no encaputxat tots s'han barrejat i tornem a reprendre la marxa tots junts.

Ja fem tard al bus, però hem trucat i avisat, així que mentre anem caminant ens trobem amb altra gent del bus i marxem tots plegats, acomiadant-nos del companys i amics que continuen endavant, tots ens quedem amb ganes de continuar, ens fa rabia deixar-los "sols", però despres de caminar i caminar buscant el carrer París per agafar el bus el conductor que ens veu ens avisa - Jo us guarde les estelades pero pugeu ja que la gent està molt enfadada- i era veritat, tot d'home que ens critiquen per arribar cinc minuts tard de l'hora de sortida, però no passa d'aquí, són gent gran que tenien ganes de tornar d'hora a casa.

La tornada és fa més llarga, estem cansats, però tots tenim la sensació que avui hem fet el que deviem, hem fet sentir les nostres veus, el poble ha sortit al carrer i s'ha fet escoltar, avui no pensem en cap derrota, sinó que cada dia som més aprop del nostre somni!

Avui s'han sentit molts lemes, però un era indiscutible: INDEPENDÈNCIA! ho tenim ben clar, i ho aconseguirem!

què és la felicitat?

2010-07-04T18:11:00.002+02:00

M’has dit que el que faig és admirable, et sorprenies de que pogués donar-te consells de que fer amb el noi que estimes, que a la vegada és el que estime jo, li he tret importància però realment jo també em pregunto com sóc capaç d’aconsellar-te, suposo que pel mateix fet d’estimar-me’l a ell, voler-lo veure feliç, però ja no sé que faig bé i què no.

Suposo que m’he acostumat a ser amiga i res més, i ja no és el primer cop.
Tan sols espere que no la cagui, sé que cada cop ens estem distanciant més, ja t’ho deia, i a voltes em sent hipòcrita xarrant amb tu d’ell perquè és com si em traís a mi mateixa, però no et dic cap mentida, això no ho vull fer, sé que a volts passes per aquí i em llegeixes, per tant t’ho deixo aquí escrit, que quan necessitis parlar jo estaré per escoltar-te sense cap problema, encara que després el que et pugui dir sigui ben poc.

No sóc capaç de dir-ho a la cara, jo només sé expressar-me escrivint, dibuixant, fent figures, així que només et demano que el facis feliç, que darrere la seva gran barrera de roca, com deies, hi ha un cor molt fràgil, hi ha un noi amb molts sentiments, mira’l sincerament als ulls i els veuràs, per més que ell els intenti amagar, se li escapen.

Gràcies, per confiar en mi.

Una altre de fotuda!

2010-07-01T12:18:00.004+02:00

Heu tingut mai aquesta sensació, de que per més que tu bulguis fer no aconseguiràs mai res, que estàs perdent el temps i les forces? Jo estic així, i és que ens les estan foten per on volen i s'estan quedant a gust, i la gent continua a casa sense fer res, només queixar-se des del sofà.

Mirant fotos

2010-06-28T01:51:00.000+02:00

Que ha passat? Hem despares a parlar, hem despares a mostrar-nos amor, ja no som capaces de mantenir una conversa normal, sempre acaben guanyant els crits i els insults, sempre acabem amb portes tancades i setmanes de silencis. Que ens ha passat? Per que tot ha canviat tant des d’aquella foto? Tothom diu que estem tan macos, suposo perquè allà semblem feliços i vull pensar que era així que llavors érem feliços, perquè em fa mal veure com ara hem perdut qualsevol mostra d’alegria, que ja no sabem que podem dir i que no, per que sembla que qualsevol paraula pugui encendre la metxa d’aquesta traca que tenim entre les parets que han aguantat tants anys de vivències.
I em fa ràbia reconèixer que prefereixo estar fora d’aquesta casa, que prefereixo marxar a les set del matí i tornar a l’hora de dormir per no haver de parlar , per evitar converses inútils, per no començar amb els retrets. Aquesta mania que els petits no podem fer-nos grans, ja no soc aquella nena que es disfressava i representava tots els guions que llegia, ni la nena que passava la tarda llegint llibres al llit per no escoltar els crits, ara soc una noia que ha anat creixent, que s’adona que les coses no han anat bé, i que cada dia semblen pitjors, que s’adona que alguna cosa esta passant, i es que sembla que només ella s’hagi adonat que he crescut, que es pot parlar amb mi, que no soc cega ni sorda.

Sant Joan

2010-06-24T22:47:00.005+02:00

Aquesta nit em cremat les pors, em cremat les hores de la millor manera, al compàs de les gralles i la música que ens han fet sentir lliures,i ens han permes somniar que algun dia aquesta terra també podrà volar.
Aquesta nit en les vostres cares he vist la il·lusió, les ganes de lluita, i les ansies de llibertat, un cop més he vist companys i amics saltant, cridant, ballant, celebrant la nostra festa, tots passejant l'estelada gegant pels carrers de la ciutat, tots onejant-la al vent, i fent sentir la nostra veu contra aquesta bandera forana que un any més continua a dalt de l'ajuntament.
La nit més màgica de l'any en la que podem sentir-nos bruixes tot gaudint del foc, i la tradicció, de la nostra cultura, i del nostre país. Fent allò que ens ve de gust, fent festa, perque en la lluita també hi cap la festa, i perque som un poble alegre i combatiu, que no s'arronsa, que celebra, que viu la festa i la lluita amb la mateixa intensitat i les mateixes ganes.
Aquesta nit me reafirmat en les meves idees, quan ballavem aquelles cançons amb les que vam descobrir que podiem pensar diferent, quan cridavem al vent, quan saltavem i creuavem les mirades, mirades sinceres de complicitat, amb desig. I es que un cop més he vist que hi ha molta gent, que van ser 7512 espurnes i que cada dia en seran més si continuem avançant, i estem decidits a caminar, a guanyar passos a la incultura, a la intolerancia, estem decidits a guanyar per més car que ens pugui costar.
Entre tots valtres m'he sentit recolzada i contenta, de ser conscient, de pensar, de poder cridar fort alçant el puny al vostre costat, de cantar els nostres himnes sense falta de microfons perque ja s'escolten les veus unides.
I com aquesta nit, n'hi hauran moltes, i totes les gaudiré i les viuré amb la mateixa força, perquè hi treballem i ens esforcem, per més que hi hagin problemes, i després val la pena veure com ve la gent, i gaudir de la festa.
Veure sortir el sol i pensar que algun dia deixarem d'esperar que aquesta terra que desperta sota la claror d'aquesta estrella algun dia sigui lliure i les flors floreixin més roges que mai.

Una victòria petita, però amb molt sentiment.

2010-06-22T15:18:00.007+02:00

Ara que m'ho mire en la distància dels dies, amb la fredor que no tenia en aquell moment, quan les llagrimes d'alegria sortien dels ulls de tots, després de tant d'esforç de tanta feina durant mesos, es veia recompensat cada cop que una persona entrava al teatre per votar, per decidir, i no m'ho creia, no em podia creure que abans de quarts d'una teniem 100 vots, cap de nosaltres podia esperar que a les 8:45 del matí ja tinguessim un home amb el gos esperant per a votar.

Cada cop que veiem un veí que coneixiem des de petits, ens apareixia unb somriure a la cara, cada cop que venia una persona que no coneixiem i descobriem veïns que responien a la consulta, o aquells que en el seu document d'identitat (encara d'aquest país veí ocupant) no hi constava que vivien al poble, tot i saber-ho, quan tornavem amb el certificat d'empadronament, tan sols per poder votar, això ja era una batalla guanyada davant les traves amb les que ens hem pogut trobar.

El simple fet de trobar-nos dins el teatre, de fer un recompte sota un sostre (encara que no fos el que havia de ser) i on la gent el pogues veure, ja era una victoria, encara que per dins només pensesim en quan arribaria l'hora que l'Ajuntament ens faria fora, amb l'urna i els vots, com explicariem a la gent que aquell ajuntament al que la majoria voten, ens fumia fora del teatre quan feia mesos que sabien el dia de la consulta i haviencontinuat organitzant un ball per als avis al mateix local.com explicariem aquesta hipocresia quan l'Ajuntament deia que ens posaria totes les facilitats i a l'últim moment dos dies abans de la consulta ens deixava sense local on fer-la.

Però més val tard que mai, vam acabar fent la consulta al teatre on estava prevista, i quan van venir els avis, vam demostrar que dialogant es pot arribar a una solució, encara que suposi sacrificis per part de les dues bandes, vam compartir l'espai fins les 8h i vam fer el recompte a la sala d'exposicions com haviem demanat.

La victòria també va ser amb els 405 vots finals, un 21,62% de participació, de tota la gent major de 16 anys cridada a les urnes, sobrepassant els 300 vots que esperavem er a estar contents, i fins i tot els 360, que algú volia i que tots ens pensavem que seria impossible. La victòria va ser per la Independència, perque d'aquests 405, 370 van ser un SÍ a la Independència, i si, hi van haver 18 vots pel no, 16 en blanc, i un nul, bastant curiós tot s'ha de dir, perque aquella imatge no estava contemplada en la possibilitat de butlleta però ens va fer riure al trobar-la.

Ara, com deia al principi, puc parlar més reposadament, tot i que encara tinc l'alegria recorrent per dins en pensar-hi, però em mire d'una altra manera el poble, jo pensava que seria molt dificil moure a la gent, i em vaig endur una sorpresa molt gran,segurament després de tot, no coneixo tan bé el poble com em pensava.

Adunto aquí la noticia de l'anoiadirari.cat, i també l'entrevista que van fer a dues noies sueques que vam tenir de convidades durant al jornada, coneixent els costums i les idees del poble català.

Fotografia: anoiadiari.cat

Coordinadora Nacional per la Consulta sobre la independència

Rols socials(personals)

2010-06-19T01:51:00.006+02:00

Potser no m'havia fixat mai en les relacions que s'establien al meu voltant, en els rols socials que es teixien dia a dia inconscientment i que tots adoptavem d'una forma natural, i han fet falta moltes senyals per adonar-nos que només si interioritzem els valors que tan prediquem serà quan podrem aconseguir allò que anhelem, és dificil, com tot, però és possible, passant per un debat intern, personal i individual, així com a la vegada cal un debat col·lectiu per adonar-nos de totes aquelles accions, comportaments i maneres de ser que pel fet de tenir tant interioritzades les passem per alt i les tractem de normals quan són les relacions o comportaments més preocupants en una relació social, sigui quina sigui.
Els rols exsteixen, i ens marquen des del moment en que formem part d'una societat, ens regeixen una manera de comportarnos que acceptem acriticament en l'inici del proces de socialització, és a dir quan som infants i aprenem un munt de conceptes i idees, les quals per manca de contrast acceptem com a bones, ja que les que ens les ensenyen que també serà aquelles de les qui aprendrem per mitja de l'imitació, ens ho diuen així.

Potser ha d'arribar un moment en el que totes siguem capaces de contrastar aquest valors acceptats, i qüestionar-los, posar-los a debat i entendre perquè els acceptem o els rebutgem, només aixi serem sincers amb nosaltres mateixos i podrem estar segur d'allò en que creiem, només llavors podrem parlar amb una altra persona i debatre fins arribar a una bona conclusió, perque si les bases no són solides l'estructura no s'aguanta per enlloc.

De l'1 de gener al 13 de Juny...

2010-06-16T02:22:00.005+02:00

Sembla que aquest any hagi vingut acompanyat de tu, sembla que em vagis perseguint, perque tothom al meu voltant acaba tenint relació amb tu, i ja nestic farta saps, has passat la ratlla, ell no havia d'haverte fet cas, no havies d'haver-lo conegut, era massa petit, i tota la gent que ha deixat aquí, no creus que potser n'hi havia un altre per endur-te?
però sempre diuen que les coses passen per alguna cosa, fes-me pensar, demostra'm que això ha passat perquè així era millor, que alguna cosa bona passarà perquè sinó de veritat que no ho entenc, no puc entendre-ho.

Quan no pots dormir a les nits...

2010-06-14T02:25:00.000+02:00

A voltes et trobes plorant preguntant-te el perquè, amb aquella profunda sensació de soledat que tant t’ha acompanyat, potser mai has atrevit a dir-te que ets tu qui s’allunya de la gent donant-los les culpes, no vols adonar-te que et fa por que algú et descobreixi sincera, que algú conegui realment qui ets, prefereixes aguantar aquesta falsa aparença per això quan algú et coneix massa tu l’apartes, ten desfàs i plores perquè et sents sola, perquè no tens aquella persona que sempre has ideat per a poder riure les tardes d'estiu i sortir de festa les nits, per poder comptar perquè t’ajudi a estudiar, ja no tens aquella persona i ten lamentes, o simplement et falla a qui trucar per explicar-li que estàs destrossada, que has tornar a vomitar, que no suportes escoltar la paraula addicció, t’espanta, t’horroritza sentir-te culpable i no ets capaç de trucar-lo i dir-li que no t’atreveixes tornar-lo a veure cara a cara, no per ell, sinó perquè tu encara no has estat capaç de perdonar-te el mal que li vas fer, i tampoc vols veure la seva cara perquè per molt contenta que vullgues estar-ne per ell, et fa mal veure que es feliç amb una altra noia que ocupa aquell lloc que no fa tant ocupaves tu, que encara estès boja per ell encara que ja no vulguis fer-li cas, que quan veus una persona per qui fa un temps podries haver sentit alguna cosa, ara només et venen al cap els seus ulls, les seves mans, i aquella conversa un 12 d’octubre en un kebab prop de la barceloneta, o aquelles nits estirats al llit, abraçats…

No ets capaç de ser sincera si amb la gent que pateix i plora per tu, veient que cada dia estàs pitjor, que cada dia tens pitjor cara, i ulleres de no dormir, quan els teus pares et senten plorar a les nits a l’altra banda de la paret, i només obtenen crits de fugida per resposta.

T’amagues en la teva individualitat, utilitzes la política d’escut per amagar que no ets capaç de viure feliç, que els problemes e consumeixen, i damunt de tot això o per tot això, et desmaies pels carrers, a l’aula, de festa, i encara t’aïlles més de la gent, perquè quan una persona està malalta aconsegueix que tothom s’allunyi d’ella a poc a poc, i més quan la malaltia no té altra solució que la paciència…

colors

2010-06-01T00:05:00.004+02:00

Com els colors que es barregen les persones som imperfectes, amb tons i transparencies entre zones opaques que tapen el fons.

com rectangles formats per tants tons indestriables, que se sobreposen per formar l'equilibri.

Lisistrata

2010-05-20T22:46:00.004+02:00

Començava a ser habitual per aquestes dates, que tot estigués a punt, o almenys ho hauria d'estar, per tornar a l'escenari i deixar anar la bojeria, la il·lusió del treball de tot un curs. Aquest any torn a estar-ho , però amb més ganes i més força que mai, perquè és l'últim i perquè l'obra és un repte proposat per tots, des de el primer moment, sabiem que haviem de fer algun text on demostressim tot el que hem apres tot el que som capaços de fer així que ens vam atrevir amb LISISTRATA i just d'aquí una setmaneta estarem a L'Ateneu Igualadí deixant veure tot el bo i millor que podem fer.

Lisistrata, per si algú no ho coneix, se situa a l'antiga Grecia on totes les dones, organitzades per Lisitrata decideixen fer una vaga de sexe per aconseguir que els homes deixin de fer la guerra i matar-se els uns als altres, és una comedia perque el riure és una molt bona manera de fer entendre les coses passant una bona estona.
Així que tothom està convidat a apropar-se el dijous vinent 27 de Maig a l'Ateneu Igualadí a les 8h del vespre, per riure una mica i gaudir d'aquesta obra, que segur tots recordarem com la obra que més feina ens ha portat però també amb la que em rigut molt, amb escenes on hi afegirem tota l'energia, gerres, troncs, cascs i tuniques que han passat de ser "cutres" a ser una realitat i quedar de conya, amb coreografies que encara estan per quadrar però que dijous, com sempre, sortiran perfectes, així que aquest cap de setmana es tractarà d'estudiar al màxim el guió per no deixar lloc a dubtes un cop ens trobem trepitjant l'escenari del teatre, per poder riure i saltar tranquilament sense que s'escapi res, per fer gaudir el públic què és el més important!

Perquè com totes les que fem amb aquest grup són genials, treballar amb ells és impressionant, i això es demostra després d'anys quan veient el final ens hi volem anticipar i canviar-ho, ja es parla de formar un grup de continuar amb això que hem anat construit a poc a poc cada divendres, encara que hi hagi més feina, ens volem proposar de continuar perque som uns addictes al teatre, perque ens agrada que ens mirin i perque tota aquesta feina ens ha servit de molt i volem continuar.

Així que aquesta serà l'última del grup de teatre de l'institut, però esperem que no sigui la nostra última obra.

27 de Maig, 20h
Ateneu Igualadí.
Obra: Lisitrata!

davant la DESinformació CONTRAinformació

2010-05-18T14:54:00.000+02:00

No portis pintes- aquesta és la recomanació més escoltada quan es fa algun acte, alguna manifestació, qualsevol cosa que pugui portar més tard repressió, les detencions les identificacions, ja no són per als que han fet o participat de qualsevol acte il·legal, ara només és necessari anar vestit d'una manera determinada per a esser un delinqüent, ara ja només fa falta portar el cabell tallat d'una determinada manera, portar un estil de roba el qual segons ells és indecent, per a trobarte davant d'un mosso d'esquadra demanante el DNI diente que ets sospitós d'haver fet una pintada, de participar en una manifestació il·legal. és una caça de bruixes constant que ja fa temps que dura i que cada dia en trobem més mostres, cada dia hi ha més companyes que reben mostres de repressió i els crits es troben silenciats davant mitjans que es dediquen a ignorar la realitat i només mostrar allò que es favorable al govern.

encara espere que els mitjans de comunicació parlen algun dia de totes les mobilitzacions, de tots els actes que es duen a terme per protestar, però es clar les protestes són massa anti-sistema i si se'ls dona importància poden danyar l'estabilitat estatal imperant i que es desviuen per mantenir, hi han protestes generals, importants hi han manifestacions paraleles que mai es coneixeran sino es que hi participes, llegeixes contrainformació, i te'ls trobes pel carrer i t'atreveixes a preguntar, ara hi ha la sort de les pàgines web, tot i que la desinformació creada fa que molts cops ni coneixem pagines com indymedia, lahaine, nodo50, kaosenlared, l'accent i tantes més pagines que ens podem mostrar tot allò que passa d'arrere el teló bonic que s'esforcen en tenir baixat.

Més pàgines a visitar:

-Rebelión
-La Directa
-Corrent Roig
-Corriente Marxista
i només fa falta continuar burxant que n'apareixeràn més.

Crec en un poble ple de força

2010-05-17T00:26:00.002+02:00

Hi ha una immobilitat en aquest país preocupant, la gent ha optat per callar i acatar, -estem en crisi- sembla que amb això en tinguin prou com per deixar que fagin i desfagin a gust aquests que a base de mentir i especular han aconseguit una butaca i portar-nos on som ara.

Ara es quan naltres hem de mourens i no deixar que cotninuen trepitjant-nos com han estat fent, però es veu que tothom té massa por al cos per cridar contra el patró que els fot fora sense escrupols, deixant-los amb el cul a l'aire pagant-los 20 dies per any treballat, i encara els hi donem les gracies, amb retallades que no acontenten a ningú menys aquells que ja estaven contents, sempre beneficiant un sistema capitalista que cada cop aguditza més les diferencies de classe ja creades, i tothom acatant aquestes mesures, aquestes discriminacions, sense pensar ni tan sols en plantejar-se alternatives, perque sempre s'ha dit que tot allò que no fos el que els "senyorets" ens deien estava malament, i tot i que ara tinguem la mostra que ells tampoc són bons, tenim al tendencia etnocentrista de pensar que altres formes de viure que no siguin les que estem acostumats només poden ser dolentes i perjudicals per a nosatres, encara que estiguem malvivint, sense arribar a final de més, tenint cada dia serveis més precaris, amb encariments dels preus constants, encara que ens diguin que la solució només passa per pagar més impostos, consumir més, i que retallin sous, no ens adonem ni de les incoherencies d'aquest sistema.

Ara és l'hora de sortir als carrers i cridar, de no deixar-nos trepitjar, de demostrar que som un poble, i que tenim força per poder canviar, que el poder el tenim naltres i no quatre arreplegats que seuen tranquilament envoltats de luxes i que quan miren el carrer només veuen vots i diners passejant. Hem de demostrar-los que som persones i que tenim el poder de pensar, que per més por i més desconeixement que ens vulguin inculcar, som forts i tenim vies.
Potser sóc massa il·lusa i pense en coses impossibles, però crec que és possible, crec que tenim la força necessaria per plantar cara, per ser rebels i trencar les cadenes de l'estat.

per por a parlar alt

2010-05-16T18:27:00.003+02:00

em sent imbecil quan parle amb tu, se m'envan les paraules, perdo la força i no matrevisc a ser sicnera i oblide tot allò que tinc ganes de dir-te em perdo en els teus llavis, les teves mans, i deixe de ser jo, em canvies per complet, ja no sóc eixa xica amb caràcter, simplement una nena idiota que no s'atrevix a fer res, a dir res, per por a ser ridicula als teus ulls, sols em surt aquell horroros riure, sóc incapaç d'enfadar-me, de veure res dolent en tu, tinc por a que t'adones que sóc incapaç de parlar-te francament i que quan et dic que estic contenta per tu, només em mossego la llenua per no dir-te que per tu si però jo em veig cada cop més eptita la teu costat, quan et parle d'elles i oblide que jo tambe patisc per tu, destige amb totes les forces que no t'adones que t'estime però crec que ja no funciona, perquè vullga o no, segurament t'hauràs adonat, al cap i a la fi, els sentiments acaben eixint per més que vullguem amagar-los.

no sé com dir-te que m'enpenedisc de tot el que ha passat, que voldria tirar enrere i esborrar-ho tot, de saber quan t'he fet mal i poder-ho arreglar, però per això ni un estel pot fer màgia.
No se com ho faig però sempre acabo fent mal a la gent i a mi mateixa, potser havia somniat que amb tu anava a ser diferent, perque mai havia estat per una persona com ho estic de tu, perque eres especial, perque em fas somriure en segons, aconseguixes tot allò que mai ningú havia aconseguit, però la vida dona cops, i a mi encara me'n queden per rebre, hauré d'acostumar-m'hi i deixar de pensar que existix una vida sens preocupacions.

segurament cara a cara no m'atreviria a dir-te ni la meitat d'això, ja saps que parlar no és el meu fort, però no ho escric aquí per estalviar-m'ho sinó donar-me compte que de si sóc capaç d'escriure-ho també ho haure de ser de dir-t'ho cara a cara.

Disculpes amb confiança

2010-05-10T21:33:00.004+02:00

Us dec una disculpa , heu volgut estimar-me, compartir-ho tot amb mi, i jo us he continuat amagant un secret molt valuós, no he sapigut trobar les persones en qui havia de confiar i valtres que m'ho vau donar tot, que vau estar i encara continueu al meu costat que heu demostrat que de veres m'heu fet un racó , no he sapigut ser sincera i correspondre a tot allò que m'heu donat.
heu passat mesos al meu costat, fins i tot anys, hem conviscut dies i dies, i jo he fet les mil i una per continuar tapant tot això que no ho sapiguesiu em feia vergonya a mi mateixa demostrar-vos que no era qui aparentava, demostrar-vos que jo també tenia debilitats.
Ara m'adone que la vaig cagar, vaig confiar en persones a les que no devia, i ara ho pateixo, ara m'he trobat com els pocs que o saben fugen de mi o se n'enfoten, suposo que algun es deu pensar que a partir de fer-me sentir malament aconseguira que pari... si jo pogues ja ho hauria deixat i no continuaria amb tota aquesta merda, però sóc incapaç jo sola de sortirme'n i menys continuant aquí on sóc. algun dia us ho hauré d'explicar, ara només vull demanar-vos perdó per no haver-ho fet quan calia, potser entendreu moltes coses, potser no, d'una manera o altra aquesta manca de confiança que vaig tenir va fer que moltes coses no funcionesin, que hi haguesin nits en les que generava discussions, va fer avançar molts finals que ara em fan vergonya, perque vaig deixar escapar persones meravelloses, i en canvi vaig confiar en gent que jo pensava que m'ajudarien que serien aquells k no em fallarien i ha estat just al reves.

Sou de les persones que més he estimat mai, i que ocupeu un racó molt gran del meu amor, i no només les fotografies que queden eternes a l'habitació com si encara fossiu aqui rient, parlant-me amb tota la naturalitat que ho feieu quan ens vam estimar, jo ho continue fent.

Amb amor, un estel.

claus per moure fils

2010-05-09T01:44:00.004+02:00

com pot tenir una persona totes les claus per fer-ne anar a una altra?
no puc creure que escoltan-te a l'altra banda del telefon siga incapaç de dir-te tot el que pense, allò que em fa rabia, allò que m'enamora, tot allò que sent.
no puc creurem que ja haja passat gairebe un any que ens vam coneixer i tot haja anat tant ràpid i tant desconcertant que encara no sé ben bé que ha passat.
avui per fi m'he atrevit a dir-te una part del que pensava, un part del que més m'ha emprenyat, però he estat incapaç, que no només has fet i desfet els meus plans de cap de setmana sino també tota jo, perque mai penses en que l'altre potser compta amb tu, jo si que de gran desitjaria ser com tu, despreocupat i vivint de la vida el millor, i tot et va tan perfecte que em provoca enveja, perque no busques res i t'ho trobes tot, fins i tot per triplicat...

ha d'aprendre a parlar clar, i demanar-te disculpes per totes les sortides de to...de moment almenys sapigues que no em senta bé haver parlat com ho he fet...

Nas de pallasso

2010-04-29T16:09:00.003+02:00

Vivim en el món de la gran mentida, tal és l'extrem que fins i tot menitm quan diem als nens que no es pot mentir, ells que tot just creixen pensant que el món és un lloc de veritats aniran veien que des del dia del seu naixementt han estat enganyats, han viscut en una real farsa on tothom aparenta qui no és i se'n sent orgullós.

tothom vol ser la gran estrella de la seva pel·lícula, el best seller de la seva biblioteca, tothom vol ser la gran estrella, aquella que tothom adora que tothom vol imitar, i som incapaços de dir-nos a nosaltres mateixos que no hem de voler ser res més que nosaltres mateixos, simplement acceptar i viure amb completa naturalitat, només essent així de transparents aconseguirem aquesta diferencia que ens fa falta per a poder ser grans, així aconseguirem aquesta autenticitat i podrem dir que tenim quelcom diferent de la resta, ser sincers amb nosaltres mateixos i amb els altres encara que costi.

Aprendre a posar un nas de pallasso a la nostra vida i demostrar que no som perfectes, que som humans i cometem errors i que això és el més normal de tots nosaltres, no voler semblar imbatibles quan no ho som. trencar aquestes manies d'actuar damunt d'escenaris de fum, i tocar amb els peus la fusta del terra del teatre, deixar pas a l'autenticitat i amagar entre cametes les mentides.

25A, un dia històric!

2010-04-26T01:02:00.004+02:00

Han estat setmanes i setmanes de feina, centenars de persones treballant-hi i volcant el seu temps lliure per fer.ho possible i avui aquests esforços s'han vist recompensats quan hem vist com la gent s'anava acostant als col·legis electorals per a votar i decidir quin futur volen pel seu poble, molta gent dirà que no és vinculant, que no es pot tenr en compte però quan del 23,3% de 32.243 ciutadans cridats a votar han fet sentir la seva veu, quan un 94,83% ha dit que SÍ a la Independència, crec que es molt significatiu, que diu molt del nostre poble i de la seva gent, avui han caigut llagrimes d'alegria quan s'han sabut els resultats a totes les cares hi havia un somriure d'orella a orella, i just saber les dades oficials tothom ha entonat a l'unison el nostre himne, Els Segadors sense pensar-ho ni un moment, avuit ots teniem en ment que participavem d'un fet històric, un fet on el poble ha decidit per ell mateix sense esperar un vistiplau del govern oficial , tots teniem clar que avui era un dia molt important i quan seiguem grans ens agradarà explicar a tots els vailets que un dia nosaltres vam participar en els referendums per la independencia de catalunya i que van sortir aquests resultatsm que el poble va dir ben alt que SÍ VOLEM LA
INDEPENDENCIA DE LA NACIÓ CATALANA!

http://www.igdecidim.cat/

caminant sense coneixement de res

2010-04-19T01:44:00.005+02:00

caminava amb els peus descalços sobre un terra de vidre, notant la fredor com es clavava dintre seu, amb el vertigen de veure sota seu el buit. L'efecte cada cop que mirava als seus peus ,era de caminar en l'aire, veure com a sota seu hi tenia les persones, els arbres, les cases, i com es feia realitat la frase de -tenir-ho tot sota els seus peus.

quants cops havia somniat que un dia podria saltar sobre el món i oblidar-se de la seva exitència, aïllar-se d'ell.

no són poques les vegades que ha pensat en desapareixer, en viure fora de les imposicions, de fer simplement allò que li agrade fora d'una obligació. massa llibres, deien, massa fantasia adoptada des de petita, que va afectar-la fent d'ella un esser antisocial.

hi ha algú que s'empenya en canviar-la, que vol fer-ne una persona diferent, nova, i diu que en uns mesos ningú la reconeixerà, vol destruir una personalitat que tants anys li ha costat d'acceptar, ara un cop ja feta que costa simplement conviure amb ella? ja fa massa anys que se l'ha negada com per ara que hi viu de gust, esborrar-li i construir-li una de nova.

Jo només volia viure lluny de rols, lluny de tot, al bosc de les fades i els follets, en un bolet que m'aculleixi i amb el que puga confiar que no despareixerà, aquest bolet fa temps que el vaig trobar, ara només em falta el bosc, però el camí que hi porta es fa tant llarg que sembla etern.

de petita no volia ser gran, em feia por, i en part era perque quan pensava en el futur m'imaginava domrint al carrer amb uns cartrons. Em van fer creure que això mai em podria passar a mi i com que creia que ningú deia mentides, vaig pensar que era veritat. A poc a poc vaig adonar-me que les veritats només ho són quan es compleixen, i mentrestant tot són mentides, per això torne a tenir por quan mire el meu futur i el veig d'un color fosc indefinit i ningú hi veu res, jo només veig incertesa, el color d'allò desconegut, de les mentides que enterboleixen aquest món dia a dia, tot just quan una persona obre la boca

Res canvia

2010-04-19T01:30:00.004+02:00

són uns ulls que observen ignorants tot el que veuen, un ulls que son incàpaços de desxifrar la informació que els donen les imatges, que esperen que algú els explique què és el que succeeix que els diguen perque ploren sense una explicació racional, perque surt aquest liquid fastigós de dintre seu involuntariament just després de penjar el telèfon que tants cops havia portat somriures i ara només porta més plors, cada cop que troba una trucada perduda, cada cop que aquell amic llunyà intenta parlar-li i ella no és capaç d'agafar-li el telèfon per por, que li he de dir? faig bé? no? em van dir que l'altre dia el van veure, assegut al banc d'una plaça, sol ,llegint, i jo des d'aquell dia em pregunto si quan baixi a la capital em passarà el mateix i me'l trobaré i llavors no sabré que dir-li ni que fer, sóc com un titella a qui se li han tallat els fils i no sap moures, no sap actuar, ja no sap cap a on tirar, jo sóc aquest, un titella caigut enmig d'un escenari immens fet per a persones i no per essers de fusta, uns ulls que ploren sense explicació, un cervell incapaç d'emmagatzemar informació, un cor que batega mecànicament sense preguntar-se perque ho continua fent...

Són més que ideals

2010-03-30T13:52:00.002+02:00

Quan algú té uns ideals, no es poden amagar, no pots negar-los i actuar sense tenir-los en compte. Si creus en allò que penses, actues instintivament d'acord amb les teves idees, no hi ha manera de separar-les, de deixar-les de banda; i per tant em pregunto com pot ser que em demanin que oblidi els meus principis i les meves lluites, i que visqui el dia a dia sense elles? sóc incapaç, puc callar-les quan és imprescindible o quan "no toca" però no puc esborrar-les del meu pensament, continuen voltant per allí dins la meva consciencia i em recorden que hi ha coses amb les que no hi estic d'acord, que vull un canvi, que crec en les persones i no en els governs plens de corrupció i d’avarícia .
com pot algú demanar-me que oblidi tot això? com pot algú dir-me que no lluiti, que directament passi per alt tot el que veig al meu voltant? que eviti posar-me en "merders" tot i creure que són necessaris?
Com poden demanar-me que segueixi aquestes normes que sols han set fetes per alienar els individus d’una societat prou adormida, que no brama que no mossega perquè l’han domesticat de tal manera que són molts els que no volen més violència, més aldarulls, i no per anhelar una pau social, sinó perquè estan cansats de veure com durant tant de temps s’ha lluitat en va que ara ja no tenen esma, ja directament, ni es plantegen de lluitar, de pensar per si mateixos, ja són tants el que prefereixen viure en la ignorància i girar el cap davant les injustícies, i el problemes d’aquest sistema, que a voltes sembla que no hi hagi res a fer, però sempre m’han dit que si creus en un objectiu has de donar-ho tot per aconseguir-lo i tocar-lo amb les teues pròpies mans i això és el que tinc ganes de fer, ni que siga un petit trosset d’aquest somni.

Va haver-hi un cop, que sempre recordaré en que un company em va comentar:
-som joves per això lluitem.
No crec ser,sols jove. Si, això em dona energia i creure que puc intentar-ho que no ho tinc perdut, però a pesar de ser jove, desitjo un canvi i necessito lluitar per ell, i no pense parar fins que el meu cos em digui prou, fins que no hagi fet tot el que puga fer.

un poble de dol...

2010-03-14T22:06:00.005+01:00

El contacte amb la mort comença a esser proper.

No es habitual en un jove assistir a tantes morts seguides i comença a fer-se pesat l'aire tens i el silenci, les cares enfonsades i amb rastres de llagrimes.
Amb massa poc temps massa cops que una persona propera a marxat, tant a prop i tant lluny a la vegada, persones que desitjaven viure, continuar al costat dels seus estimats, amics, pares, fills, parelles...a qui a partir d'ara sols els quedarà el record, les fotogrsfies, els moments inoblidables que han anat passant al llarg dels anys, els somriures compartits.

és un contacte fred, silent, i rabiós, un contacte que provoca ràbia, ràbia de pensar que no s'endú aquelles persones que desitjen marxar sinó aquelles a qui el cor els demanava més batecs, més hores, més dies, molts més anys per experimentar, per descobrir.

Avui tots tenim una persona més en el record, tots guardem anecdotes, imatges i vivencies a la memòria, d'on quedearan per sempre, lligades a un nom.

Al sortir al carrer avui, una amiga del poble em comentava amb la cara trista i els ulls perduts, enfadada amb la propia vida, - la vida és molt perra!- i cuanta raó tenia, la vida es massa perra, juga massa amb tots nosaltres, i en estronca la vida sense demanar permís.
-sempre associem la mort amb la vellesa, mai pensem que a una persona tan jove li pugui passar.- i quantes frases com aquestes hauran sortit avui de la boca de tants veins, de tots aquells qui el coneixiem, avui el tanatori estava ple, i la resta dels dies els nostres caps estaran plens de records.

24h de neu i tot es colapsa!

2010-03-08T22:43:00.005+01:00

Com si mai hagues tocat neu la meva gossa jugava i es llançava a les muntanyetes de neu que hi havia pel carrer, i no només ella sinó tots els nens de l'escola que no tenien classe, i tots al bar sense feina, amb classes suspeses, treballadors que no podien fer res per culpa del temps, prenen cafès i xarrant del temporal que ha ocupat el dia , perque són 24 hores sense parar de nevar.

Tot ha quedat tapat per aquest llençol blanc ( més ben dit nordic) que ha amagat jardineres, caixes, pilones i tot el que quedava per sota dels 50cm.

Avui sortir al carrer era respirar pau, només tranquilitat la gent a les cases perque la tempesta de neu era massa forta, tothom mirant el carrer des de les calides finestres, i resant perque demà aquest petit pont improvisat gracies al temps continui.

Observar el blanc entre el blanc.

Jugant a distingir formes amagades sota la neu.

I tot això donant una capa diferent al dia, un dia que si més no té la seva importància fora de la neu, en el seu 8 de març, recordant totes les dones que avui han continuat treballant, a la feina, a les cases i arreu.

HIPÒCRITA

2010-02-21T23:57:00.003+01:00

I jo que tant he criticat la hipocresia, avui m'adono que no he fet més que ser hipocrita, fer veure que no m'afecta que aquella persona a qui tant estimo, hagi "desaparegut" de la meva vida durant dos mesos, que gairebe ens haguem retrobat com si fes una eternitat sense saber que passav en la vida de l'altre, que estimi a una altra persona ique em senti relegada a un mal portat tercer lloc.

Avui parlant amb ella em sentia repsondre que no em feia res, que no per això haviem de deixar les converses ni distanciar-nos, donava la culpa a la feina i si bé es cert que una part de la culpa és que no em quden hores al dia per parlar amb els amics llunyans, també és cert que em fa mal, si una sensació estranya de saber que no tinc res a criticar però que jo sento una cosa a l'estomac, com si se m'encongís cada cop que sento, que se l'estima tant... i si, m'agrada que m'expliqui i saber-ho, m'agrada que no em vulgui omitir aquestes coses, prefereixo saber-ho, però els meus sentiments no els puc destruir, i continuo estimant-lo tant com l'estimava, i és com si l'hagues deixat perdre.

Ara m'adono que he de fer una reflexio, i una autocrítica, i reconeixer que he estat molt hipòcrita, i preguntar.me perquè i intentar no tornar.ho a ser.

Potser m'he acostumat a això de no dir totes les coses, sempre és més fàcil, no menteixes, però deixes que els altres creguin el que volen creure, encara que el smeus ulls em delatin.

si potser ho llegirà, però espero que això no fagi canviar res, no sóc ningú i aquest es el meu petit espai de llibertat, on puc dir el que penso.

Així que fem una cosa: si ho llegeixes, m'ho dius, però que no afecti, continua explicant-me tot el que m'expliques, continuem rient, continuem com fins ara, que és genial tenir-te d'amic.

viure

2010-02-10T17:11:00.002+01:00

En pocs dies, són tantes les experiencies acumulades, es la sensació d'haver aprofitat en cinc dies molt més que en tres mesos, d'haver après, d'haver compartit, i d'haver ensenyat el poc que puc, de comprendre i entendre diferents realitats que potser no tornaré a tenir l'oportunitat, de dialogar amb diferents persones, de coneixer gent nova, d'obrir horitzons i de disfrutar, d'evadir-me de l'escola, del poble i de la monotonia.

I ara, venen tantes ganes de poder continuar aprofitant la vida al màxim, que tornar a casa sem fa estrany i petit, tinc ganes de sortir i correr i cridar i veure coses, sense parar, perque amb tant pocs dies he apres tant sense cap professor...

De tornada...

2010-02-07T22:07:00.007+01:00

I només fa unes hores, ens llevàvem en un dia ennuvolat, com sempre en aquell bell país, els carrers mullats de la pluja d'ahir, i molts records d'un cap de setmana curt, però molt intens, noves amistat, nous idiomes, nou paisatge i nous horaris que quedaven enrere mentre l'avió s'enlairava i tornavem cap a Barcelona, però lluny de Belfast, continuarà el contacte amb Irlandesos i Catalans que hem conegut.

Si, tal com ens deien, Balefast no té res més d'interessant que el conflicte polític, en diferencia de qualsevol altra ciutat de l'illa, però és tant impactant passejar per carrers plens de murals, de jardins en record dels excombatents i victimes del conflicte, veure el mur amb les portes barrades la divisió entre barris republicans i unionistes, la presencia de la historia 12 anys després d'haver signat el tractat de pau, veure encara l'impacte de les bales en una escola primaria.

No, el que he apres en aquests dos dies no ho oblidaré, ans ho recordaré amb molta força, i molt orgullosad'haver pogut visitar aquesta ciutat i haver pogut entendre el conflicte d'una manera molt diferent a com ens la fan veure a través dels mitjans de comunicació.

Nou mural en solidaritat entre Irlanda del Nord i els Països Catalans.

Un divendres a la nit...

2010-02-03T00:31:00.004+01:00

I ara que se suposa que he de fer? deixar de banda els meus ideals? fer-me enrere? sé que no puc combatre, que caure en el primer assalt, però, he de deixar els meus companys a l'estacada? els he d'avisar? preguntes i més preguntes que em venen amb una sola imatge, amb una sola frase, amb una sola nit que ha trasbalsat els meus projectes, es necessari aquest merder? jo només vull lluitar per allò que crec, no vull altres històries, i tinc por, si, perquè negar-ho? esclar que em fa por! cony, mai m'he trobat davant d'una situació així, no sé quin dia m'ho puc trobar, en altres ocasions, ja he anat preparada ja sabia on em fotia, però aquesta gent jo no la conec, i no sé com pot acabar tot això, potser només es queda en l'anecdota d'una nit, potser no és res més que un cap trencat i quatre crits, però i si la cosa avança? que ens tocarà?...
I a mi, què em tocarà? sóc a temps de sortir? no? HE de sortir? he de fer-me enrere per quatre caps ignorants? però si es que jo no tinc res a fer-hi...

només sopavem en aquell bar on tants cops hem anat a sopar, només parlavem de cameres i objectius i tauletes gràfiques, només passavem una bona estona dos companys, i en canvi en un moment tot estroncat, van entrar els crits per la porta: putos nazis! i si ja la teniem muntada!
l'entrepà es va quedar a mitges al plat, crits, insults i ulls negats de rabia, boques obertes, i tots paralitzats sense saber ben bé que és el que haviem de fer, un d'ells es dedicava a narrar-nos el que havia passat, que ja ho arrossegaven de feia dies. -Fills de puta!- no parava de repetir, i nosaltres tots callats assentiem, i ens feiem creus que allò ho estiguessim vivint en directe, potser ens imaginavem que sempre serien histories de pel·licules o de grans ciutats amb barris marginals, potser no ens atreviem a creure que també podia passar en una comarca rural.
Va ser com una tempesta, van entrar, van relatar els fets, es va netejar la ferida i van tornar a sortir en busca un altre cop de violència.
I tots ens vam quedar callats, el bar va omplir-se de silenci desprès de tots aquells crits i el rebombori que segons abans s'havia organitzat, ja estava, ja no hi havia res a fer.
Mentre pagavem, i ens dirigiem a la sortida, (amb la imatge del Che a la samarreta i la jaqueta un pegat on es llegia CAP AGRESSIÓ SENSE RESPOSTA!) només se sentien les queixes dels cambrers: -Si es que sempre igual! no pararan mai! sempre la mateixa història! algun dia ens donaran un ensurt dels grans!- i per desgràcia, tenen tota la raó.

.

2010-01-31T23:39:00.002+01:00

si oi tant, soc capaç d'expressar coses impresioants, de convertir, quatre ferros el la simbologia del poder, de fer d'un tros de fang un arbre de l'oblit, diuen que tinc un do, que l'he d'aprofitar, diun, diuen, diuen i no paren de dir, i jo d'escoltar i fer bona cara, i callar, callar molt, per no trencar esperances, tothom creu que arribare no se on, i jo no tinc d'arribar ni a demà, m'adono com vaig trencant amb tot, amb ganes de desconectar de tot el món, amb ganes de dibuixar, de crear, d'imaginar de tenir el meu espai per ser jo, i sé que mai ho podré ser.

Canvis

2010-01-07T22:21:00.008+01:00

Canviaran el anys,
Canviaran les cares,
Canviarà l’entorn,
I canviaran les dates.
Tu i jo en el record,
D’un dies passats,
D’uns dies dolços
i uns dies amargs.
Morirem tots sols,
En la freda vida.
ignorem sentiments,
Mentim realitats
I amaguem obvietats,
que desitgem no conèixer.
Oblidant mirades que parlen massa,
i sinlenciant llengües de llança
ferint l’invisible.

Diguem, sincerament, que penses?
- (sincerament, que ella té molta sort... )
i que jo sóc una imbècil que un cop més ha caigut en el mateix parany...

una cançó, la nostra cançó

2009-12-24T01:06:00.002+01:00

Mirava la televisió, una entre tants milers de persones que en aquell moment estaven pendents del mateix, i de cop va començar a sonar la seva cançó, unes notes que coneixia perfectament, i molts records amagats dintre aquella melodia. Era la seva cançó, l’havien compartit, havia servit com a avís, sabien que el camí no seria fàcil, i no ho va ser. Ella era la persona més propera i no va saber adonar-se que tot s’havia torçat, no ho va saber notar, estava massa preocupada en altres temes. Farta d’haver de cuidar-se dels altres, van passar molts mesos, fins saber que estava en aquella clínica, que tenia una greu problema i que la trucava d’amagat.

El cos gelat cada vegada que recordava com la va cagar, ella era la que se’n havia d’haver adonat i li va passar per alt, va pensar en mil i una coses abans que l’addicció, depressió, problemes amb el menjar...tot però això no, això no li podia passar en ell, segur que era una altra cosa… perquè no se’n va adonar? Ella era la persona més propera!
Les llàgrimes corrien per la seva cara, una cara ja cansada de veure passar persones per davant, uns llavis cansats de cantar cançons que portaven records; un ulls cansats de plorar per tothom, pels altres i per ella mateixa, unes galtes gastades de tantes carícies replenes d’hipocresia, una cara que amb poc temps havia viscut de tot.

Aquella cançó continuava sonant i dintre el seu cap continuava l’onada de records, de passejos pel port de Barcelona, pel passeig de la ciutat, de concerts, i nits màgiques, de les seves mans entrellaçades tímidament, versos de poemes i metàfores, contes i relats que descrivien sentiments, petons esperant el semàfor en vermell, era tant bonic… perquè no podia continuar sentint el mateix? No hagués costat, ell es delia per estimar-la, la portava com la millor,potser massa, però ella no volia ser la imitació d’un record, la copia inexacta d’una altra noia, ella volia que l’estimés per qui era, volia oblidar les comparacions a que es veia sotmesa, i ara només pot fer que culpar-se d’haver-lo deixat, d’haver-lo enfonsat, de negar-li la mà que l’hagués pogut ajudar. Va girar el cap i va negar-se a veure el problema, era més fàcil no mirar i pensar que no existia, ara s’adona dels errors, ara donaria el que fos per tirar enrere i poder canviar-ho tot.

Ara ja és massa tard, ara ell esta a la clínica, no pot parlar-hi, ara queden molts anys per davant, una carrera estroncada, un jove que perdrà uns anys molt valuosos, i molts sentiments no dits. L’estima, l’estima molt, d’una manera especial, no n’està enamorada però sent una cosa molt estranya en pensar en ell, nostàlgia, del que podia haver estat i no va ser mai, confiança, tendresa,no, no és pena, és amistat.

Continua sonant, aquella cançó que malgrat els anys, malgrat haver-la cantat milers de cops en altres circumstancies, continua associant a una cara, a uns ulls, a una veu, a una persona, i continua portant-li records, dolços i amargs, perquè han viscut tot un ventall de colors diferents.

Els seus llavis continuen cantant la cançó, encara que ja fa estona que ha deixat de sonar.

Tornar a casa per Nadal

2009-12-23T14:34:00.004+01:00

Una trucada, aquella cançó que tant coneixes i el mòbil s'il·lumina com si dones esperança, l'agafes i en l'últim que penses és en la noticia que estàs a punt de rebre, -tata, que em treuen el tub i demà em deixen marxar a casa!!!- t'imagines la cara de la teva germana, envoltada dels pares i del marit, il·luminada com la nena petita que mai ha volgut deixar de ser, imagines la il·lusió que l'envolta, i que comença a envoltar-te a tu, se't fa un nus a la gola ,i se't neguen els ulls, no t'atreveixes a parlar, sembla impossible, -estàs contenta bitxo?- que si ho estic? molt! demà és la vigília de Nadal, i és la millor noticia que podia haver rebut aquest any, per fi desprès de tants dies sense saber, saber el que? saber res, per fi diuen que tot està bé, el tac a sortit bé, cap taca, el cultiu també, les plaques les anàlisis, tot surt bé, tot a millorat d'una manera extra ordinària, ens hem desesperat, hem rigut de coses absurdes, entre metges, tubs i televisions que no s'apaguen, hem cridat, hem plorat, i hem acabat de conèixer, per si de cas encara no el coneixíem prou, l'odiós sistema sanitari que tenim, però avui ja és igual, estic plorant i ja no se si es d'alegria, si estic traient aquest neguit que he acumulat en aquestes ultimes setmanes, ja no sé què és, només sé que demà l'habitació 13 de la planta 8 ja no serà la teva, que demà podré pujar al pis i veure't allà, al teu llit, o al teu sofà, mirant la teva tele, i sense tubs, sense cap maquina connectada al teu cos, amb les teves samarretes de pijama i sense les bates blanques obertes d'esquena que tant t'han fet suar.

demà demà tornaràs, veuràs els teus nens, podràs fer al carta als reis com els hi havies promès, i sé d'una cosa que no hi faltarà, salut, molta salut, que mai més ens falti, i riures, i cares d'estranyesa de veure't.

Avui m'agrada poder-te dir FINS DEMÀ, i saber que ja no et veure a l'hospital, que demà tornaràs a casa, gairebé com a l'anunci, tornes a casa per Nadal, si, aquest nadal tindràs uns patges ben especials, que et guardaran els seus anells, i els seus caramels, que et preguntaran si ja fas bondat, i que o sabran tot, perquè cada dia els tens tant a prop com un pare i una germana.

t'estimo tata!

Buscant la direcció...

2009-12-20T23:56:00.005+01:00

m'ha costat molt, m'ha costat una barbaritat demanar ajuda, i al final ho he fet, però de que m'ha servit? -saps que si em necessites em tens al teu costat- imbecil!!! t'estic dient ara i aquí que et necessito, no que potser demà et necessitaré, que necessito que em fotis un parell d' hòsties que m'ajudis a sortir d'aquesta merda! no necessito paraules boniques ni de consol, estic demanant que algú m'agafi de la mà mentre jo intento sortir-me'n, estic farta de sentir a dir que tinc als pares, suposats amics al costat, i quan els necessites on són perquè fugen?, i aquella persona que tant repeteix que t'estima, que vol estar al teu costat? hòstia, no es fàcil entesos? no ho faig perquè vull, he provat mil maneres, jo sola, buscant diferents especialistes, i no hi ha manera i encara em diuen que tinc un greu problema però apa corre i fuig que em molestes...
si jo tindre el problema de no saber demanar ajuda, però hòstia si quan la demano no serveix de res.....
farta de ser la "rara" aquella a la que senyalen pels passadissos, existeix algun lloc on oblidar els complexes, on esborrar el passat, on trencar amb els problemes? necessito l'adreça!

només demanava sinceritat....

2009-11-15T18:23:00.002+01:00

Dues realitats enfrontades, separades per un vidre transparent que intenta amagar els sentiments.

N'hi ha dues i tu has d'escollir, ara et toca a tu trobar les veritats, distingir la frontera entre els dos mons.

Destriar que és allò vertader en cadascuna, ara és l'hora de fer cas a la raó i no pas al cor, per més que dolgui.

Envoltats de falsedats, hom espera trobar en aquelles persones estimades la sinceritat que ens manca de la resta de la societat, però no sempre és fàcil creure allò que veiem, ni ignorar el que no volem veure, avesats a reflexionar sobre la conducta humana i ser crítics amb l'entorn.

Potser per això és tan difícil creure el que la persona que més t'estimes t'està dient, encara que ho faci amb tot el seu cor, encara que sigui el més sincer de la teva realitat.

2 anys sense Carlos! No oblidarem!

2009-11-11T23:12:00.004+01:00

Ja torna a ser un dia d'aquells en que hi ha un motiu per recordar, per desgracia res d'agradable, una mort, al mort d'un company, la mort d'un jove ja fa dos anys, i continuen intentant disfressar el que va passar, continuen demanant la llibertat d'un assassí.
I per desgracia no podem fer res més que recordar-lo i reivindicar que la seva mort no és l'única, com ells molts altres continuen la lluita en el record, es converteixen en un símbol, un nom, i no per haver fet cap proesa, simplement per haver caigut víctimes de la ignorància, tots ells eren com tu, com jo, com qualsevol que es preocupes minimament per la societat en la que ens trobem, en la que vivim i en la que hem de continuar "evolucionant", perquè avui el recordem a ell, però a tota la resta cada dia ens fa més respecte passejar-nos pels carrers, agafar un tren buit a la matinada, cada dia et sents més impotent, davant la impunitat que aquesta gent rep de la justícia, i de la inexistent defensa que pots trobar.
I es que ja estic farta de recordar aquests dies, de que pel meu cap quan escric aquestes línies apareguin molts noms de joves que van ser assassinats per uns ideals, no puc acceptar que les persones es matin entre si perquè pensin diferent, potser si aquests que es passegen amb el ganivet a la mà es paressin a parlar, raonar els seus arguments, potser així evitaríem molts problemes. Potser si aquest noi no li haguessin ensenyat a creure's superior no hauria apunyalat a ningú al vago d'un metro madrileny, assassinant a Carlos i malferint a un company.

Ja fa dos anys que la noticia la vam rebre per Internet, a les noticies no interessava que se sàpigues, una baralla de bandes deien, desprès van intentar minimitzar els efectes, dissimular-los, fent mala publicitat de les víctimes, però continuem dient que el que va passar aquell 11 de novembre al metro de Legazpi va ser un assassinat sense cap tipus de justificació. No podem oblidar que hem perdut a un company, que cada cop que mostren les imatges d'aquella agressió sens esgarrifa la pell, perquè tots teníem amics aquell dia, en aquell mateix vago, que van presenciar els fets, que va ser Carlos, però podia haver estat qualsevol.

Carlos no oblidem que ja fa dos anys que vius en el record, no oblidarem l'agressió feixista que vas rebre i que et va llevar la vida, es tracta de recordar per a que ningú oblidi que pot tornar a passar.

Inseguretat

2009-11-08T21:55:00.004+01:00

els dos peus sobre l'abisme, delaten desesperació, un pas que porta al buit; inseguretat que desborda davant el desconeixement del propi futur.
Potser al setmana passada fos l'última en que vaig poder parlar de tot, potser el mes que ve ja no torni a veure el que tant m'estimo, potser d'aquí dos dies ja no sigui capaç d'aguantar la inseguretat de ser sobre l'abisme.
És realment estranya la ignorància cap a nosaltres mateixos, el no saber que som, que serem, o en quin món viurem, dintre la gran diversitat de mons existents en un mateix planeta, cada nit pots ser en un món completament diferent. Cada nit tenim l'oportunitat de viure allò que voldríem, potser moltes nits desaprofitem oportunitats d'or i no ens n'adonem, qui sap, només són interrogants que ens planteja a cada pas la nostra existència.

Realment coneixem tot el que creiem?

Punt i seguit

2009-10-14T17:11:00.005+02:00

Es va llevar i va adonar-se que tot al seu voltant continuava igual que la nit anterior, res havia canviat, fins i tot els pantalons que s'havia tret amb tanta ràbia i havia llençat per terra continuaven allà, quiets, com burlant-se d'ella.
Ja no podia més tot se li feia massa gran a les seves mans, pesava massa i era impossible d'agafar i carretejar.
Amb les poques forces que li quedaven va aixecar-se del llit, i les cames li van coure, només llavors va adonar-se que hi tenia tot de marques de sang, i talls fets maldestrament. Va arribar fins al lavabo fent tentines, repenjant-se a la paret del passadís, i un cop allà obrí l'aigua calenta de la dutxa i preparà les tovalloles, amb moviments lents es tragué la samarreta i la deixà al terra, posà la mà sota el raig de la dutxa i comprovà que la temperatura era prou bona. Nua es posà sota l'aigua amb els ulls tancats, i deixà que aquesta recorregués tot el seu cos, i intentes endur-se tot aquell cansament que l'envaïa, les seves llàgrimes es van confondre amb l'aigua, i els seus plors van quedar ofegats pel soroll que produïa en caure contra el terra de la dutxa.
En sortir, l'ambient del bany carregat de vapor, i el mirall empanyat van protegir aquell refugi que necessitava càlid i conegut, va buscar la farmaciola, i en va treure gasses i l'ampolleta de iode, i amb cura es va curar tots aquells talls que duia a les cames,el contacte del iode amb les ferides picava però ho suportava i en silenci tall per tall, anava pintant-se la pell d'aquell líquid taronja.
Es vestí amb uns texans ajustats que es posà amb molt de compte de no tocar gaire les cames, i una samarreta ample de tirants, agafà les claus i el mòbil i abans de sortir recollí de la cadira del menjador el mocador de coll i la jaqueta, tot seguit la porta del pis es tancà darrere seu amb un cop sec.
Al carrer tothom continuava la seva rutina sense alteracions, i ningú parava atenció a aquella noia que passejava sola amb aire capficat sense mirar al seu voltant, sota la caputxa portava els auriculars amb la música a tot volum i les mans a les butxaques de la jaqueta ajustada.
Caminant arribà fins al peu d'aquella muntanya que protegia el poble, i comença a enfilar el petit camí que portava fins a dalt, ja no es fixava en el paisatge, ni ens el arbres que deixava enrere a cada pas, només mirava fixament el terra, no tenia tampoc, la necessitat de veure el camí, ja el coneixia. En arribar, s'assegué damunt una pedra i només llavors alça la vista, respirà fort, i contemplà els camps que quedaven sota seu, algun pagès estava amb el tractor, però el soroll no arribava allà dalt, sols es sentia la remor del vent, i la seva respiració agitada, nerviosa, i cansada.
restà immòbil uns minuts, potser mitja hora, només mirava fixament aquells petits turons que vorejaven tota la conca, el cel clar d'aquell dia desert de núvols, i gaudia del sol que l'escalfava i abraçava el bloc de gel que sentia dins seu.
Llavors s'estirà al terra amb els ulls clucs, i desitjà no tornar a obrir els ulls, poder respirar aquella calma eternament, la pau que proporcionava aquell petit racó. va preguntar-se perquè si el que li venia de gust era allò, havia de continuar seguint una rutina, alçant-se cada dia i posant bona cara, seguint un tren que ens arrossega a tots involuntàriament, va desitjar poder dir NO! i deixar passar el tren, quedar-se allà estirada per sempre més.
Però aviat tornà a obrir els ulls, s'alça i desfé aquell camí pel que havia pujat, deixant enrere els desitjos i els somnis, i tornant a baixar a la realitat, allò amb que es trobava cada dia.

Anà fins a l'estació i agafà el tren que la portava fins a la ciutat.

L'eterna replica.

2009-10-13T22:25:00.003+02:00

Ara ja fa un any, d'aquells corre que t'atrapen!, ja fa un any que trepitjavem aquelles escales, que m'enforntava a ulls vidriosos buits de vida, que volaven les aigues i jugavem amb el poder, fa un any i les idees no han canviat, i les coses continuen igual, i les ganes de lluitar son les mateixes o més, perquè et trobes la impotència de cara que et fa venir ganes de vomitar davant les seves botes, de cridar, de correr, d'acabar amb tot allò que et fa sentir aquesta rabia dins del cos.
De veure la seva impunitat, les seves cares de menyspreu, de diferencia, i veure com un grapat de diners, o quatre papers valen més que uns valors, que les persones. L'eterna replica.
I avui veig les mateixes cares de l'any passat, canviades, canviades per fora, però el que més ha canviat son els seus ulls, els que reflexen els seus ideals, i es que els han perdut, ja no son aquells companys amb els que jo cridava, ja no son els mateixos que creien en un canvi, ara ja només són pura estetica i façana, ara ja la diferencia entre els d'un bandol i altre és invisible, ja no distingeixo entre una esvastica i una falç i un martell, quan els dos porten botes, la jaqueta, el cap rapat i ple d'ignorància, i als punys han canviat les idees per la violencia gratuita.
Ara ve, quan la pregunta és inevitable, que espero aconseguir quan continuo el mateix camí que l'any passat? crec en algun moment poder fer res? o només són il·lusions que necessito per trobar un sentit a alguna cosa que no conec? Començo apreguntar-me quina és la manera d'aconseguir, de continuar endavant per allò que anhelo, i crec que la idea és bona, però a la pràctica tot s'acaba fotent, la teoria es preciosa, però un cop arriba ales nostres mans la voluntat ho capgira tot, i el poder humà fa barbaritats.

180 dies de transformacions

2009-09-27T22:04:00.005+02:00

Avui m'he decidit a remenar entre els papers, i retrobar tot allò escrit en un passat, llunyà o proper, tot allò que fa un temps em passava pel cap, que per un motiu o altre formava part de mi, els meus pensaments, les meves idees, i m'adono que hi han coses que no han canviat i d'altres que han canviat molt.
No han canviat els fets, continuo de la mateixa manera que fa un any o més, però el que si que ha canviat he estat jo, la manera d'encarar les coses, de fer-hi front, la manera de no enfonsar-me, o no tant, de plantar cara i, potser no confiar, però si dir-me a mi mateixa que jo també puc, la manera de demostrar la meua inseguretat.
Potser és que el temps ens va fent forts, que amb l'experiència el nostre món va evolucionant, ens fa pensar i ens transforma, fins al punt de trobar absurd tot allò que abans tenies tant clar, d'atrevir-nos a parlar quan en altres moments hauriem callat, de callar quan hauriem parlat.

Avui regirant entre el passat m'he adonat que en un simple estiu, el meu món s'ha capgirat; en 180 dies tot el que era blanc ara ja no ho és, i tot allò que era negre s'ha aclarit a una velocitat sorprenent. Serà la gent, seran els llocs, serà el conjunt de les dues coses, que de juny a setembre han format una persona nova de la base vella, millor o pitjor, ja no vull definir-ho, però diferent.
Com aquell que d'una forquilla en fa una escultura.

Final d'estiu

2009-09-04T15:25:00.008+02:00

Torno d'un altre món, d'un lloc completament aïllat on no existeix res més que el dia a dia, on l'endemà ja no preocupa, on el passat, no és més que això, passat, i són bells records que queden enterrats quan cau la nit, per deixar pas a un nou dia amb 24 hores per omplir de vivències i sorpreses,
I just abans de tancar aquesta llibreta que recorda dia per dia totes les experiències viscudes, tots els riures, totes les cançons, cada un dels batecs de 30 cors que s'acompanyen en un petit tros d'un camí immensament llarg, només en aquest moment en que estic a punt de finir aquesta historia veig unes pàgines de diferent color. És un color de suor, de confiança, d'amistat, de petons, d'abraçades; és un color que no existeix als ulls del món, és un color que només es veu quan els sentiments formen part del nostre cos, quan prenen vida i fan bategar el cor.
Només llavors veus que hi han unes pàgines escrites per tu, plenes de dolces carícies i intenses mirades, de nits de festa i bogeria al teu costat, i és que tots aquests dies passats no podien haver acabat millor sinó que amb la teva companyia i un fil que dóna continuïtat fora de camps segats i camins rurals, entre la contaminació d'una vella ciutat, o els bruts carrers i racons d'un petit poble, un fil que tinc ganes d'estirar perquè aquests petits dies de descans passin ràpid i poder tornar a tocar la teva mà, poder-te tornar a besar i mossegar, i sentir que estàs ahí, al meu costat i que els teus ulls tornen a buscar els meus per parlar en el silenci.
I tornar a trobar tota aquella gent que durant molts dies ens van acompanyar, aquella gent amb al que em compartit migdiades, vesprades, jocs de cartes, i cerveses al bar, entre tants altres records que queden en un petit poblet de la Noguera que ha viscut aquests últims dies un petit terratrèmol humà, ple d'emocions irrepetibles.

Per aquests últims dies d'estiu compartits amb tu i tots vosaltres,
perquè no s'oblidaran,

gracies a tots per omplir d'amor un petit racó del meu cor.

Stel...